La 29a edició dels Goya passarà a la història com la festa del cofoisme. Tothom estava content. El president de l'Acadèmia va fer el seu discurs per recordar que el cinema espanyol passava un bon moment. El presentador de la gala va deixar clar que l'any havia estat esplèndid. Els premiats es mostraven agraïts al públic per ser el millor i haver-los donat suport. I dos dels actors que fa temps que han conquerit les Amèriques estaven allà per poder dir al gremi que cada cop que roden fora no fan res més que pensar en Espanya. La festa era tan plàcida que fins i tot en el territori de la política semblava un oasi. Alguna veu recordava tímidament que encara es pagava el 21% de l'IVA. Altres van dir molt de passada que les pel·lícules més comercials havien estat rodades amb un pressupost discret. Fins i tot, Dani Rovira va atrevir-se a dir Nacho a José Ignacio Wert i a recordar-li que havia d'estar tranquil, que tots plegats l'havien convidat a la festa. L'única veu dissident va ser la de Pedro Almodóvar, que, abans de donar el premi honorífic a l'actor que va llançar a la fama, va afirmar amb contundència que no considerava el ministre de Cultura com un dels seus. La placidesa va fer que fins i tot s'allargués la gala, que va acabar tenint una durada semblant a Allò que el vent s'endugué o a Lawrence d'Aràbia.

El cofoisme va traslladar-se al resultat dels premis. Els premiats seguien la lògica de les decisions més elementals. Si s'havia de premiar el millor vestuari, es triava la pel·lícula que recreava una època. Si s'havia de premiar el millor maquillatge s'escollia la pel·lícula de por. Aquesta lògica va traslladar-se als premis als millors actors i actrius. No es tractava de premiar els que havien brillat més en determinades pel·lícules, sinó els que havien fet riure més al gremi. Al marge de les seves virtuts interpretatives, tres dels actors d'Ocho apellidos vascos van marxar a casa seva amb un Goya. Fins i tot va tenir un regal Dani Rovira, l'actor andalús –i presentador de la cerimònia– que té com a principal mèrit interpretatiu saber imitar la manera de parlar dels bascos.

El repartiment final va ser el resultat perfecte per a les polítiques de celebració de la nit. Calia que guanyés una pel·lícula comercial però amb un segell d'autor. Havia de ser una pel·lícula que hagués demostrat que el bon cinema i l'èxit no eren dues coses renyides. El resultat no podia ser Magical girl, de Carlos Vermut, que malgrat aixecar un cert culte havia tingut un reconeixement comercial discret. Tampoc podia ser Hermosa juventud, de Jaime Rosales, perquè parlava d'unes misèries socials poc festives. L'opció per La isla mínima, d'Alberto Rodríguez, va ser perfecta. És cinema de gènere, però amb marca made in Spain. A diferència d'El Niño, no és una pel·lícula d'acció amb clares pretensions comercials, sinó que vol reflexionar sobre els pactes de silenci de la Transició, barrejant les boirines dels aiguamolls del Guadalquivir amb allò que no va acabar-se d'enterrar. No resulta compromesa amb el present i té prou solidesa perquè ningú li qüestioni els seus mèrits. Un cop repartits els 10 Goyas per a La isla mínima, només quedava deixar contentes aquelles pel·lícules que havien aconseguit que el cinema espanyol tingués un dels seus millors anys. El Niño va guanyar algun premi tècnic, Mortadel·lo i Filemó va servir per demostrar que es pot fer animació a l'espanyola i Ocho apellicos vascos no va ser oblidada. Es va premiar els que feien riure i es va voler calmar el seu director, Emilio Martínez Lázaro, que no va voler saber res dels Goya.