Amistat de ceràmica, tan fina com falsa

A nimals de companyia va néixer, accidentalment, als menjadors particulars. Va ser l'únic lloc que van trobar per expressar aquesta comèdia generacional que va amarant-se d'amargor, escena a escena. Ara fa temporada al Club Capitol, després d'un any llarg voltant per arreu: sempre en petit comitè entre espectadors còmplices ja molt implicats a l'aventura. En aquest sentit, decidir acceptar la invitació de pujar a una sala (amb aforament superior al centenar d'espectadors) és tot un repte. Perquè no sempre les fragàncies es respiren igual en una boutique que en un supermercat. La peça respira bé quan és còmica i sorprenentment tensa quan s'ensenyen les cartes amagades, la buidor dels personatges. En realitat, és el retrat inclement a les amistats de conveniència, entre un grup de fills de pares rics.

L'obra d'Estel Solé té molta empenta. Arrenca divertida, com una peça generacional: la trentena és la dècada de poder corregir la vida, dels dubtes postadolescents. Així, tots els personatges respiren autosuficiència de casa bona: han tingut una infància prou fàcil i sembla que la família sempre cobrirà els deutes dels seus petits (o grans) excessosa. Això sí, cada cop costa més demanar l'ajuda paterna. Aquests personatges viuen una amistat, que es va revelant més i més buida. La projecció de la seva vida feliç cada cop és més falsa; i ho saben. Entre tota la colla, n'hi ha un que respira diferent. Que vesteix pitjor; que se l'entén menys; que se sap poc de què fa i per què és amb ells... És un preciós contrapunt que serveix perquè la trama pivoti sobre el seu ingenu engany.

A l'aventura de Barcelona s'hi han sumat Jacob Torres (que ja va ser al Santa nit en aquesta mateixa sala fa pocs dies, també una comèdia d'emocions, tot i que amb un regust més naïf, benèvol) i Mercè Martínez. La seva anterior visita a la sala es remunta a Le mani forti, un drama contemporani de gran contundència. Martínez, molt còmica, regira per vessant més foscos a Animals... Martina Tresserra sap moure's bé amb l'ambigüitat, Míriam Tortosa, en la contundència, i Edu Buch fa un brillant viatge tortuosament còmic per als espectadors.

Si l'ànima d'una casa dóna una veritat exquisida per a muntatges tan quotidians com aquest (és clar que amb algunes càrregues explosives per fer-lo més teatral). el compromís dels actors és ferm i aconsegueix atrapar el públic. Si és un privilegi gaudir de teatre a casa d'un amic, també ho és riure i patir al costat d'espectadors desconeguts que mai més no es tornarà a veure (o a reconèixer). Molt bon treball. Preferible anar-hi en parella o en grup. La reacció instantània és preocupar-se per les amistats estimades que, accidentalment, s'hagin pogut refredar. Animals de companyia és una prova del cotó per entendre si les amistats de cadascú tenen la resistència que se suposa... o no.