“No som tan immunes al caos com volem pensar”, afirma la danesa Susanne Bier, cineasta vinculada al moviment Dogma 95 i autora de films notables com Después de la boda o En un mundo mejor. Els secrets que amaguen les persones que més estimem poden capgirar les nostres vides, hi afegeix, i n'hi ha alguns en la seva nova pel·lícula, Una segunda oportunidad, que no convé revelar per poder gaudir-ne. L'atractiu Nikolaj Coster-Waldau, actor vist aquests dies en el rodatge de Joc de trons a Girona, és el protagonista principal d'una història emocionalment extrema: dos policies descobreixen un nadó molt mal cuidat a la casa d'una parella de drogoaddictes; un d'ells (Coster-Waldau) acaba de ser pare i se sent particularment afectat.

Segons va explicar la cineasta a El Punt Avui, en una entrevista en el passat Festival de Sant Sebastià, la pel·lícula neix d'una imatge que no es podia treure del cap, “la d'una parella de drogoaddictes que clarament no són capaços de cuidar un nen i de la mentida d'algú que ve i se'ls emporta el seu nadó”. La pel·lícula bascula entre dos gèneres: “D'una banda, el drama emocional, i de l'altra, uns elements de thriller per descriure un dilema humà sobre el qual és difícil pronunciar-se;
és el públic qui ho ha de fer.”

Susanne Bier ha intentat “portar el públic a un viatge a través de paisatges aspres”, però sosté que “mai no s'ha de perdre l'esperança”. Convé advertir que hi ha algunes escenes dures. “Sovint la violència al cinema és gratuïta, no està justificada per l'argument, però aquesta pel·lícula és un viatge extrem, una exploració al voltant de la justificació moral, i entenc que podia anar en una altra direcció. Qualsevol assumpte relacionat amb nadons és un tema molt greu, i cal una forta justificació per mostrar segons quines coses.”

Una segunda oportunidad planteja un dilema moral, però no es pronuncia. “Tots tendim a opinar sobre si algú és o no és un bon pare, i pensem que tenim dret a avaluar-lo, però no en tenim. Passa igual amb les relacions de parella, podem pensar que algú té una relació perfecta i després resulta que té una altra família; són coses que realment no sabem. El que estic dient al final és que tot és molt complex.”

Es tracta d'una pel·lícula que encaixa amb el cinema de Bier. “Un dels motius pels quals faig pel·lícules és explorar els límits –comenta–. Un dels perills més grans per a un cineasta és caure en la complaença. Tinc por, però crec que el coratge també és important, i cal provocar una reacció del públic, portar-lo a llocs on no ha estat abans.”

Vinculada al moviment Dogma 95, Susanne Bier reivindica el llegat que li a deixat, a ella i al cinema en general. “En aquell moment –recorda–, cada vegada era més difícil i més car fer cinema, amb la planificació i la manera de dirigir dels nord-americans. Per mi el Dogma va ser alliberador.”