Crítica
Imma Merino
En una corda fluixa
Atent a les solituds i les angoixes urbanes, tot i que la que potser és la seva pel·lícula més afinada (Ficció) va ambientar-la en el món rural, Cesc Gay ha rodat per primer cop a Madrid amb Truman. Ho ha fet perquè li resultava estrany realitzar un film amb Ricardo Darín i, per tant, amb bona part dels diàlegs en castellà, a Barcelona, escenari de les seves ficcions urbanes. Darín, doncs, ocupa la centralitat de Truman, encara que comparteixi el protagonisme amb Javier Cámara i que, en fi, el títol es correspongui amb el nom del gos d'un actor argentí establert fa temps a Madrid i que, malalt d'un càncer reincident i irreversible, ha pres una decisió radical. Aquest actor argentí, evidentment, és encarnat per Darín, en el carisma del qual confia Gay per seduir l'espectador, malgrat que, en principi, es presenta com un personatge que, una mica suficient i nihilista, ha desatès la seva vida afectiva. Tanmateix, a mesura que avança el relat centrat en els quatre dies compartits amb un vell amic matemàtic (Cámara, és clar) desplaçat des de Toronto, l'actor mostra fidelitat a l'amic i els seus sentiments pel fill i... pel gos.
De fet, la decantació cap als sentiments diu alguna cosa de la naturalesa de Truman. Cesc Gay sembla que té consciència d'abordar una situació dramàtica que el fa moure en una corda fluixa que pot fer caure en el sentimentalisme. Apostant per una certa sobrietat, sense renunciar a l'humor i, com s'ha dit, amb la manera com es caracteritza en principi el personatge de Darín, es vol evitar el sentimentalisme. Tanmateix, potser perquè pesa el tema de la malaltia encara que no se'n parli constantment, o perquè hi ha el desig de crear una certa emoció a través dels sentiments finalment mostrats, és possible sentir una certa pressió sentimental. No se n'abusa, però se sent el perill.
D'altra banda, una cosa és la relació entre els dos amics i una altra l'aparició de secundaris d'acord amb una certa mecànica de guió que estableix un catàleg de situacions: els coneguts del món del teatre que li han girat l'esquena; l'amic perdut, a causa d'haver-se enllitat amb la seva dona, que accepta perdonar-lo; la visita a Amsterdam al fill que no veu mai; la trobada amb l'exdona; la canallada del director del teatre, i fins els moments amb la cosina argentina (Dolores Fonzi, a qui han de veure a Paulina) que acaben amb una escena de sexe poc convincent. Crec que funciona millor amb el duet principal.