Ritmes espirituals

Vam començar a sentir a parlar de Toumani Diabaté a finals dels vuitanta, quan aquell jove músic de vint anys i escaig va aparèixer per la península acompanyant Ketama en un disc pioner i sempre reivindicable anomenat Songhai. Llavors encara ens semblava més exòtica la seva kora, una espècie d'arpa africana construïda amb mitja carbassa i cuir de vaca que, amb les seves 21 cordes, tocades onze amb la mà esquerra i deu amb la dreta, permet fer tant el baix com l'acompanyament i la improvisació, tal com molt didàcticament ens va explicar Diabaté en la recta final del concert. Han passat els anys, tots hem crescut i, aparentment, el món s'ha fet petit i cap música ja no ens sona nova, vingui d'on vingui. És la globalització, diuen. Però Toumani i els seus músics saben trencar esquemes i mantenen la capacitat per sorprendre i meravellar, ara amb aquestes Mandé variations, que, segons Diabaté, reivindiquen el caràcter espiritual i no només rítmic de la música africana: una espiritualitat molt necessària en el món actual («Per què volem cinc cotxes si només en podem conduir un?», ens plantejava aquest defensor de la música com a medicina per als nostres esperits trastocats). El concert va resultar apassionant, tant en les dues peces inicials interpretades per Diabaté en solitari com en la gran orgia rítmica posterior: una acurada conjunció d'instruments tradicionals i elèctrics, en què destacava el balafó, precursor mandinga del xilofon, i la veu visceral del cantant, que transmetia sentiments per sobre de les barreres lingüístiques i culturals.