Absència del pare

Sempre que s'aborda una família en un film japonès en què d'alguna manera s'hi fa sentir el pas del temps s'invoca l'esperit de Yasujiro Ozu. A banda de l'estil al capdavall inimitable del director de Conte de Tòquio, Hirokazu Kore-Eda potser sí que tendeix a buscar la filiació amb el gran Ozu, com ho pot exemplificar Still life, però la seva última pel·lícula (Unimachi diary, estrenada comercialment a l'Estat espanyol amb el títol de Nuestra hermana pequeña) sembla nodrir-se d'una tendència del melodrama hollywoodià habitat per dones que formen nuclis familiars amb l'absència de figures masculines.

De fet, els vincles de les protagonistes es renoven i s'amplien a partir de la mort del pare, punt de partida del relat que propiciarà la trobada entre tres germanes (i alguna cosa també hi palpita de Txèkhov en la mesura que se'ns parla del desacord entre la vida desitjada i la real) i una altra, la petita, que desconeixien. Això perquè les tres germanes, de diferents edats en la vintena, van ser abandonades pel pare, que va unir-se a la mare de la germana petita, una adolescent tímida que afronta la dificultat de madurar.

En absència també de les mares respectives, però amb la presència d'una àvia, les tres germanes es faran càrrec de la germanastra i juntes, però cadascuna a la seva diferent manera, assumiran el llegat, la pèrdua i les ferides. M'agrada la sensació que, amb la seva darrera pel·lícula i després de perdre's en propostes més fàcils i sentimentals fins a arribar a De tal padre, tal hijo, Hirokazu Kore-Eda sembla haver recuperat la subtilitat, l'empremta poètica i la serenitat emotiva.