James Joyce, poeta

El sistema literari de qualsevol país s'enriqueix a través de les relacions significatives que estableix amb altres cultures properes o llunyanes. El gran art de la traducció literària és una eina indispensables que permet que les cultures es nodreixin i ampliïn de manera substanciosa els seus horitzons.

És alarmant constatar que els grans editors comercials han decidit dimitir de la seva responsabilitat com a prescriptors i pràcticament han abandonat la traducció de poesia. Sort en tenim de les petites i mitjanes editorials que han agafat amb força el relleu i ens presenten versions de primera magnitud d'obres imprescindibles.

Els bons exemples abunden. Paul Celan d'Arnau Pons a Labreu. Ezra Pound de Francesc Parcerisas a Adesiara. W.B. Yeats de Josep M. Jaumà a 1984. Stéphane Mallarmé de Rosina Ballester i Josefa Contijoch a Lleonard Muntaner. Peter Handke de Marta Pera i Ana Blandiana de Corina Oprae a Cafè Central.

En aquests moments bones traduccions poden aparèixer en els llocs més inesperats. Ara mateix La Desclosa Editorial acaba de publicar per primera vegada en català Música de cambra, de James Joyce, en edició bilingüe i en la versió discreta i delicada de Paulí Arenes Sampera. Un poemari editat per Elkin Mathews el 1907 que finalment arriba íntegre en català.

És ben segur que el retard de 109 anys obeeix a qüestions absurdes com la idea general que l'obra poètica de Joyce és marginal i negligible. Res més lluny de la veritat. En Joyce res no és marginal i negligible. En vida va publicar dos reculls de poemes, un llibre de relats, una obra de teatre i tres novel·les. Set llibres al llarg de 41 anys de dedicació exclusiva a l'art de la paraula vol dir que cada obra és necessària i central. A més, Joyce va marcar un indefugible full de ruta per a la lectura de la seva producció literària –Música de cambra (1907), Dublinesos (1914), El retrat de l'artista adolescent (1916), Exilis (1918), Ulisses (1922), Pomes penyeach (1927) i Finnegans Wake (1939)– on la poesia ocupa el seu lloc natural.

Entre el 1901 i el 1904, sobretot, Joyce va conrear intensament la poesia i Música de cambra n'és el fruit. És un recull de 36 poemes lírics breus i treballadíssims que giren sense excepcions a l'entorn de l'experiència amorosa. La poesia va ser el gènere on Joyce va fer d'aprenent d'escriptor. La poesia li va ensenyar un munt d'aspectes de l'ofici: dominar la llengua, explotar els recursos fònics i rítmics de la paraula i la frase, concentrar textualment el discurs, canalitzar correctament les idees, expressar la fisicitat del món, donar visibilitat a la realitat de les emocions... Joyce sempre va ser fidel a si mateix i per això autocita irònicament el seu debut poètic anys més tard a Ulisses.

Música de cambra és un llibre d'una estructura arquitectònica ferma però poc obstructiva on els poemes 1-3 serveixen de pròleg; els poemes 4-33 desenvolupen matisadament la temàtica amorosa, amb el poema 14 que marca el punt àlgid del fil narratiu; i els poemes 34-36 que fan la funció d'epíleg i tancament. El llibre té ressons subtils del Càntic dels càntics, cançons tradicionals, Shakespeare, Verlaine i Mallarmé, entre d'altres.

Paulí Arenes i Sampera ha seguit el dictat de Josep Carner i ha volgut servir el text de Joyce. El resultat és una versió clara, neta i mesurada que intenta, quan és possible, reproduir fidelment els aspectes formals de l'original. Gràcies als seus esforços callats però eficaços podem començar a llegir Joyce com ell volia que el llegíssim.