Art
Sergi Aguilar
ARTISTA I DIRECTOR DE LA FUNDACIÓ SUÑOL
“Si no formes cultura contemporània, no hi ha futur”
Està sortint gent boníssima. Com sobreviuran? Doncs no ho sé, la veritat
Per al fotògraf del diari, és un luxe la llum del seu estudi del Poblenou i no es cansa de fer-li retrats. Quan aconseguim que marxi, comencem a conversar, sense mirar el rellotge, de la situació de l’art i dels artistes al nostre país. Sergi Aguilar (Barcelona, 1946), creador de llarga trajectòria i director de la Fundació Suñol, és una veu autoritzada per analitzar l’on som i l’incert cap a on anirem.
Com l’està afectant el daltabaix de la pandèmia?
Ens ho vam trobar molt de cop, però no ens enganyem: estem recollint les conseqüències de molts avisos. Al març em vaig confinar, com tothom. Però em vaig escapar un parell de vegades a l’estudi per recollir material. Jo necessito treballar per sentir-me equilibrat. Últimament estic dibuixant molt.
Els dibuixos han quedat travessats pel que està passant?
Et diria que no, perquè el meu treball és aliè als fluxos puntuals. Sempre segueix punts profunds i permanents. El que sí que és cert és que ja contenia els senyals d’alerta d’aquest col·lapse que ha arribat ara. Un col·lapse anunciat, molt anunciat. Aquest soroll de fons sí que hi era. La cultura, la bona cultura, tot i ser tan egocentrista, ha d’estar més enllà de tu mateix. Ha de reflectir el que afecta els teus contemporanis, el que en diem els altres.
Quin món sorgirà d’aquesta crisi?
Des dels eufòrics anys vuitanta, hem agafat una velocitat que no s’ha pogut parar. I ara serà molt complicat parar. Però és que realment hem de parar. Com? Aquest és el gran debat polític. I civil. No dic públic, dic civil, que és una paraula que estic incorporant al meu llenguatge. Quan has estat fent tan atractiu el consum als ciutadans: canviar-te el cotxe cada dos anys, l’armari de roba cada setmana…, com ho pararàs, això, ara? Com ho faràs? Com ho farem? El gran debat és com es repensa un futur que, per descomptat, ha de ser més humà.
I el món de la cultura, i en concret el de l’art, com s’ha de reubicar?
El boom dels museus és dels anys vuitanta. El Macba es va obrir el 1995, va ser dels últims. Durant aquests 25 anys, el model ha canviat moltíssim, fins que s’ha imposat el paradigma de la cultura de l’oci. A mi em sembla molt bé que la cultura s’obri a tothom, evidentment que s’ha d’obrir a tothom, però quan planteges un museu com una boutique no anem bé. Un museu ha de ser un museu. Quan parlem d’art, de quin art parlem? I com li hem donat dimensió pública a l’art? Jo diria que de la manera més penosa: tirant d’escàndols, de cotitzacions, de joves promeses… Només es parla de la part anecdòtica, que tampoc és que em sembli malament, però el problema és que del que no es parla gens és de la funció de l’art en l’ésser humà o de com n’és d’important que un país tingui una bona política cultural.
Que nosaltres no tenim.
A França, per posar un exemple, tot el procés cultural parteix d’un estat intel·ligent, que en dic jo. Un estat que creu que la cultura és una necessitat bàsica, un fet fonamental per al funcionament del col·lectiu. I, com que hi creu, hi destina temps i diners. Els festivals d’Avinyó i d’Arles es van crear als anys cinquanta i als anys setanta, respectivament. Avui són referents. Aquí no ha anat així. Aquí vam tenir un president, Jordi Pujol, que deia: “La cultura contemporània... ara no toca.” Aquí la cultura ha sigut la maria dels governs. Jo vaig estar a l’època lluitadora de l’Associació d’Artistes Visuals. Sols no anem enlloc. Sense una estructura política que cregui en la cultura més enllà dels castellers i de les sardanes, no farem mai res. No parlo amb menyspreu de la cultura popular, tot al contrari. El que dic és que la cultura contemporània és la que serà la clàssica quan passin cent o dos-cents anys. Si no formem nova cultura, no hi haurà futur. Si no sembrem, no recollirem fruits. Obviar això tan obvi és llançar-se al precipici.
Per què tenim aquest problema com a país amb la cultura contemporània?
Es fa estrany perquè la societat sí que n’ha sigut i n’és, de contemporània. Els últims cent anys, Catalunya ha donat grans pintors, bons músics i bons escriptors… Ara està donant unes boníssimes poetes! En art contemporani, hi ha gent molt bona actualment, avui mateix. No parlo per parlar, segueixo de prop els artistes joves. D’Hangar està sortint gent molt potent. Com sobreviuran? Doncs no ho sé, la veritat. Quina diferència hi veig amb la meva època? Que llavors hi havia molta il·lusió, perquè s’obria una etapa sociopolítica nova. En aquell moment hi havia molt poca cosa, però moltes ganes de futur, que ara no veig. És normal no veure’l. La burgesia justeta, amb tots els respectes, comprava alguna cosa. Que també t’he de dir que a mi sempre m’han tractat millor a Madrid que a Barcelona, i això t’ho dirà molta més gent. Parlo tant de col·leccionistes com de museus.
El Macba li va acabar fent l’exposició, el 2015.
No he esperat mai res. No he anat mai a buscar res. No penso que sigui la manera. Que aconseguiràs alguna cosa si vas a picar la porta? Sí, però sempre serà a contrapel. L’exposició del Macba me la va demanar el Valentín Roma, amb qui en aquells moments ens coneixíem molt poc. A quatre mesos d’inaugurar, el gran drama [es refereix a la polèmica exposició La bèstia i el sobirà que va desencadenar la destitució de la cúpula del museu]. La situació era tan incòmoda que no en tenia cap ganes, de fer l’exposició. Sense la persona que hi havia cregut i l’havia de comissariar, cap ganes. Quan tot es va tranquil·litzar, es va fer. Però, què vols que et digui, va ser desgraciada.
El Macba ha complert 25 anys. És el museu d’art contemporani que vol per a Barcelona?
Et contestaré amb el que t’he dit al principi: si políticament no tens un model de cultura contemporània per a la ciutat, faràs un nyap. El Macba va néixer sense una estructura i continua sense tenir-la. Quan ha funcionat Barcelona? Quan el Ferran Mascarell s’inventa un Institut de Cultura (Icub) per no dependre de l’engranatge administratiu, burocràtic i funcionarial, que en el nostre país és especialment greu. L’Icub d’aquella època sí que va entendre una cosa tan bàsica com és que la política té un temps i la cultura un altre. Es van agilitzar molts programes, sobretot de contemporani. Tornant al Macba: neix malament i continua malament perquè políticament no es té cap idea del que és la cultura contemporània. I no veig que hi hagi voluntat política de fer un clec, perquè hi ha qui continua creient que l’art és burgès.
Pessimista?
No soc pessimista ni amb el present ni amb el futur: es continuaran fent coses bones, de franctiradors en continuaran sortint. Escolta: Barcelona és molt contemporània. Barcelona s’ha inventat el Sónar. Barcelona és capaç d’inventar-se qualsevol cosa. El problema és quan des de la política es tenen dubtes i no es dona suport a projectes que necessiten fer el seu recorregut per créixer. El cas d’Anglaterra... Per què l’art anglès funciona tan bé? Tota la loteria es destina a l’art contemporani. A Anglaterra la cultura contemporània és rendible. Cobreixen despeses. S’hi inverteixen tants milions i en surten tants milions. Entrar als museus és gratuït, però et claven per veure les exposicions temporals. Ho tenen molt clar. Hi creuen. I són punters en art contemporani. Aquí falta valentia en les decisions polítiques. Fes una jugada mestra, arrisca’t. No ho fan. No s’hi dediquen perquè no els interessa. El cas dels Estats Units, el model privat, el del mecenatge... Tampoc els sembla bé. Recordo el moment del govern espanyol socialista, suposadament progre: Solchaga i companyia deien que el món de l’art era “un niu de víbores de diner negre”.
És una oportunitat per a Barcelona la biennal Manifesta o és un model d’esdeveniment franquiciat que no resoldrà els problemes que tenim?
Jo crec que sí, que és una bona notícia. Franquícia és una paraula molt lletja… En tot cas, que Manifesta sigui un ens privat no em sembla malament. Venen una idea d’activitat artística interessant, perquè té molt a veure amb l’entramat més social i participatiu i abraça col·lectius molt diversos. També trobo molt encertat que s’hi hagi involucrat tota la corona metropolitana, perquè es faran visibles projectes magnífics, a Mataró, a Sabadell… Ajudem-nos entre tots, fem xarxa. Ens fan falta estímuls i a vegades va bé que et vinguin externs. Manifesta pot ajudar Barcelona a repensar el seu paper. Els organitzadors faran un treball de camp i vull pensar que muntaran una oficina aquí amb un equip d’aquí que s’encaixarà amb el teixit d’aquí. Ara, si serà una de les Manifesta més o menys interessants, això ja es veurà. Però dir no d’entrada, sense aportar cap idea constructiva, amb el missatge que ens prendran el pèl, em sembla totalment fora de lloc. Hi ha una altra cosa que ens passa molt a Barcelona i és que la connexió amb l’exterior és molt personal i poc institucional. Per què no venem cultura catalana i espanyola a fora?: perquè no hi ha intercanvis.
L’absència d’artistes catalans i espanyols als grans esdeveniments internacionals és un cas d’estudi.
El percentatge és 0,1%. I que tinguin galeria a fora, igual. És molt preocupant.
Després de la mort de Josep Suñol, està garantida la continuïtat de la seva fundació?
El seu desig era aquest. El canvi de seu del passeig de Gràcia al carrer Mejía Lequerica va ser una proposta seva. Aquest novembre va fer un any del trasllat i de la seva mort. Ara estem en un moment de muda, de canvi de pell, però no només la Fundació Suñol, sinó totes les institucions de l’art. Crec que els models han de ser uns altres. Ja havien d’haver canviat i ara la crisi de la pandèmia ha accentuat les carències. S’han de replantejar moltes coses. Al nostre equip tenim idees maques sobre la taula. Ja ho veurem. Mentrestant, estem oberts i no estem parats: estem fent una feina si tu vols més invisible reforçant i ampliant el segment educatiu.
Li ho preguntava també per la subhasta d’una part de la col·lecció fa uns mesos.
En les seves últimes voluntats, ell va confiar la gestió del seu patrimoni al patronat, tant per garantir la continuïtat de la Fundació Suñol com de l’altra fundació que du el nom de la seva mare, Glòria Soler, dedicada a temes científics, socials i humanístics. Va deixar escrit que per a l’obtenció d’ingressos es venguessin obres. Es va fer una tria d’obres, importants econòmicament, que ja havíem treballat molt. Això és normal: tots els museus del món es desprenen d’obres. I en la situació actual, més.
La col·laboració que heu fet amb el MNAC, l’exposició ‘Diàlegs intrusos’ (fins al 7 de novembre), indica un camí, no sé si per continuar: l’art contemporani que ajuda a llegir les obres del passat, i a la inversa.
L’experiència ha sigut molt bona. Com dius, les potenciacions han sigut recíproques. Els transvasaments d’energia han sigut de doble direcció. Lògic: les obres d’art, siguin de l’època que siguin, estan connectades per ponts invisibles. En aquest projecte els hem fet visibles. El futur? Dependrà del MNAC, jo estic encantat.
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.