A propòsit de Paco Poch

Fa uns dies em va arribar un llibre “sobre el cinema documental produït per Paco Poch i la seva retrospectiva en la XXI edició del Festival Cinespaña de Tolosa”. Tal retrospectiva va tenir lloc l’octubre del 2016 i l’autora del llibre, Gabriela Zea Nadal, data el seu text el febrer del 2017; però l’edició, a càrrec de l’Escola de Producció Audiovisual de Catalunya, no va fer-se fins al 2020 i s’ha posat en circulació aquesta primavera. Ignoro el perquè del retard en la publicació, però no importa: el llibre no ha caducat aportant no només un document sobre la tasca com a productor de Poch, sinó també una varietat de reflexions sobre una manera de fer documental que, sent un territori obert a l’exploració cinematogràfica, va tenir fa uns anys un impuls especial a Catalunya.

Aquest impuls va ser-hi en part gràcies a algú que va col·laborar a fer possible un film com Innisfree (1990), de José Luis Guerín, i més endavant, els primers treballs d’Isaki Lacuesta, com ara Cravan vs Cravan (2002) i La leyenda del tiempo (2006), en un moment en què el màster de documental de creació de la UPF, dirigit per Jordi Balló amb Joaquim Jordà com a referent sense voler exercir cap mestratge, va iniciar-se amb una empenta formidable. És així que, creant-s’hi diverses capes temporals, el llibre esbossa quina ha estat l’evolució de l’anomenat “documental creatiu” (una etiqueta per a un cinema que precisament vol escapar-se a la classificació i que, en tot cas, no correspon a un reportatge o la il·lustració d’un tema) mentre el cel·luloide ha donat pas a la imatge digital, els espectadors van abandonant les sales d’exhibició, les plataformes s’imposen i així van emergint noves formes de producció, creació i recepció dins l’audiovisual.

Potser diu alguna cosa sobre l’actitud com a productor de Paco Poch, que vol posar el seu entusiasme palpable al servei d’aventures cinematogràfiques a banda de les lleis imposades pel mercat, el fet que el llibre no només aborda el seu treball lligat a la personalitat, que a vegades es defineixen com a caòtics, però que, en el pròleg de Manuel Pérez Estremera, resten justament perfilats: “La seva senzillesa i la seva capacitat de produir coses interessants, sense ínfules de productor culterà i autoral, l’avalen com a formigueta laboriosa i hàbil més que com a producer que es mogui amb aires de triomfador en aquest món del cinema, tan donat a pedanteries i egocentrismes.” En tot cas, sense perdre’l del vista, Gabriela Zea Nadal el converteix en una mena de pretext. D’aquí, amb una estructura pautada per la narració de les jornades a Tolosa de Llenguadoc, al llibre no només s’hi sent la veu de Poch, sinó, a més de la de l’autora, la d’altres que hi apareixen entrevistats.

Patrick Bernabé parla del Festival Cinespaña, del qual és director de programació, com d’una proposta lligada al fet que, després de la Guerra Civil, Tolosa es va convertir en la “capital de l’exili republicà”, cosa que fa que hi hagi molts habitants, com és el seu cas, d’ascendència espanyola. Jordi Balló recorda que el màster que dirigeix a la UPF es va crear amb la idea que el documental és un terreny fèrtil de llibertat creativa i de compromís que, treballant sobre allò que és real, tenia un dèficit no només a Catalunya, sinó a tot el sud d’Europa. També hi ha la veu de tres cineastes: Guerín, Isaki Lacuesta i Lluís Galter, a qui Poch va produir-li La substància, el film a propòsit de la rèplica de Cadaqués en un lloc de la Xina. Els dos últims celebren l’entusiasme i els contactes del productor. Guerín reconeix que va poder fer Innisfree, rodada a Irlanda on John Ford va realitzar The quiet man per buscar-hi les seves empremtes, gràcies a Poch, que defineix com un home encantador, però hi afegeix: “Va fer-nos dues visites, l’equip l’esperava com el mannà, però no li funcionava ni la targeta de crèdit.” La imatge llegendària del productor sense diners. Ell, en canvi, se sent orgullós d’Innisfree, però amb la recança que el seu director hi parlés poc: “Lamento profundament el silenci entre en Guerín i jo.” M’he quedat amb aquest silenci.