Solsona, 125 anys de museu

A les acaballes del segle XIX, les esglésies catalanes van començar a rebre visites d’antiquaris àvids per comerciar amb el seu ric patrimoni artístic. Les penúries i la ignorància van fer que els rectors es malvenguessin obres arraconades del culte de valor incalculable que van acabar en mans d’acabalats col·leccionistes, en força casos estrangers. Els museus diocesans van néixer per frenar aquestes fugues, un espoli en tota regla. El primer que es va fundar va ser el de Vic, el 1891. Lleida no tardaria a tenir el seu, dos anys després. I el 1896 va obrir el Musaeum Archaeologicum Diocesanum de Solsona.

L’avui Museu Diocesà i Comarcal de Solsona està de celebració: compleix 125 anys. Ni els episodis més convulsos del segle XX, Guerra Civil inclosa, han estroncat la seva activitat, cosa que no ha passat en massa museus del país. En origen era un museu petit, però al llarg d’aquest segle i quart els seus fons, que travessen tots els temps, no han parat de créixer, inclús amb obres mestres de l’art català, com les pintures murals romàniques de Sant Quirze de Pedret, que hi van arribar després de la desfeta del 1939. “És un problema de molts museus, que no se’ns coneix prou. I en el cas dels museus diocesans, hi ha el prejudici de pensar «Què m’ensenyaran aquí, calzes i patenes?» En tot el recorregut només en tenim un, de calze!”, explica Carles Freixes, el director des del novembre passat, tot i que hi està vinculat des de fa temps. És el segon director que no és capellà en tota la història del museu. El primer, Manel Boixader, és qui en va dur les regnes durant els anys de la guerra. Freixas i Lídia Fàbregas, directora tècnica, formen un equip jove amb les idees renovadores que demanen els museus del segle XXI per estar més a prop de la societat.

Que tampoc està lluny del concepte que en tenien els seus fundadors, el bisbe Ramon Riu i el seu primer director, Joan Serra Vilaró. “Des de bon principi van voler que fos un lloc obert a tothom, no només als especialistes”, comenta Fàbregas. De fet, el sentit primigeni dels museus eclesiàstics era més tancat: la seva missió consistia en educar els futurs mossens. 

El de Solsona es va crear emmirallant-se en certa manera en el pioner, el de Vic. Tot i que la diòcesi solsonina s’havia format al segle XVI, al XIX va passar a dependre de la vigatana. Això va donar via lliure al bisbe Josep Morgades, l’impulsor del Museu Episcopal de Vic, a recollir objectes artístics de parròquies de l’àmbit del bisbat de Solsona, que va tornar a recuperar la seva autonomia el 1895. El bisbe Riu va pugnar per poder recuperar les peces que s’havien endut dels seus dominis, però no se’n va sortir. I la cosa arriba a l’extrem d’una peça desmembrada: el frontal d’altar de Sant Andreu de Sagàs (Berguedà). La taula central és a Vic i les laterals, a Solsona.

Aquell primer museu es va nodrir també del material arqueològic que Serra Vilaró va excavar en jaciments prehistòrics de gran part de la Catalunya interior. Serra Vilaró era un apassionat de l’arqueologia i més endavant també va tenir un paper cabdal en les descobertes de la Tàrraco romana. El cas és que el museu petit que el 1896 es va instal·lar a l’edifici del Seminari, el 1909 ja necessitava més espai i es va mudar als sobreclaustres de la Catedral, que continua ocupant avui, a més d’altres dependències del Palau Episcopal.

La Guerra Civil va treure el millor i el pitjor de les persones en molts aspectes, també en el de la sensibilitat per l’art heretat. El religiós va estar en el punt de mira de la revolució social que va desencadenar el cop d’estat del 18 de juliol. “En comparació amb la resta del país, en el nostre territori es van produir moltes menys destrosses. Els retaules barrocs van cremar arreu menys aquí” i això, subratlla Freixes, va ser gràcies al comitè revolucionari de Solsona presidit per Francesc Viadiu, que es va mobilitzar ràpidament per protegir les obres amenaçades. Viadiu, que el 1938 seria alcalde, “tenia una gran consciència patrimonial. Ell salva la col·lecció del museu”. El 1939, camí de l’exili, es va trobar a la Guingueta d’Ix amb el que seria el nou director, Antoni Llorens, i li va donar totes les indicacions del parador de les obres: eren a Ginebra, on el govern central de la República les havia fet traslladar junt amb molts altres tresors artístics espanyols i catalans.

A la postguerra, el museu va incorporar els seus tres conjunts de pintura mural medieval més emblemàtics: el de Sant Pau de Casserres, el de Sant Miquel de Cardona i, com s’ha dit, el de Sant Quirze de Pedret. Havien estat arrencats durant el conflicte per preservar-los de la fúria iconoclasta dels revolucionaris. Es van portar al Museu d’Art de Catalunya i el seu director, Joan Ainaud de Lasarte, confiava quedar-se’ls. Antoni Llorens, però, els hi va reclamar i va aconseguir-ne la restitució. El cas de Pedret era peculiar: el museu de capçalera de l’art català custodiava des dels anys vint els frescos de les absidioles, i aquests sí que continuen a Barcelona. Solsona va recuperar les pintures de l’absis i la sorpresa que s’havia trobat a sota quan es van extreure: les restes d’uns murals preromànics amb dues de les imatges que avui són la insígnia del museu, l’Orant i el Cavaller.

Al crepuscle del franquisme, el museu va passar una etapa difícil, amb un tancament temporal inclòs. Però als anys vuitanta, la signatura d’un conveni amb la Generalitat li va donar un nou impuls i va permetre afrontar les obres de reforma del Palau Episcopal. La museografia actual és d’aquell moment, però ha envellit bé.

Coincidint amb el 125è aniversari s’estan fent i es faran en breu algunes intervencions per modernitzar les instal·lacions i el discurs. En marxa, una nova museïtzació de la sala de Sant Quirze de Pedret, que estarà enllestida a finals d’any o a principi del vinent. I hi ha un projecte per millorar l’accés, ara poc visible, amb una entrada a peu de carrer.

A curt termini s’espera l’arribada d’una peça cedida pel MNAC, la taula gòtica Sant Pere entronitzat i sis cardenals, procedent probablement de Sant Miquel de Cardona, de Pere Vall. “Les relacions amb el MNAC són excel·lents, a través de la Xarxa de Museus d’Art”, subratlla Fàbregas. L’equip directiu del Museu de Solsona també està aplicant, i des de fa anys, una política de retorn d’obres als seus emplaçaments d’origen, “sempre que les condicions de conservació ho permetin”. El 2009, per exemple, a Ivorra (Segarra) van rebre el seu retaule gòtic, “una de les primeres obres que havien ingressat al museu”. “Als seus llocs és on s’entén l’art. El museu va més enllà de les parets del Palau Episcopal. Som un museu del territori de veritat”, emfasitzen Freixes i Fàbregas.

El programa de celebració de l’aniversari ja s’ha activat amb el cicle de visites guiades 125, reflexions, una constel·lació de mirades personals d’experts diversos. La primera convidada va ser, fa uns dies, la historiadora de l’art Maria Garganté. Fins a finals d’any, cada mes es farà un passeig amb, entre altres, l’escriptor Raül Garrigasait i la directora del Museu d’Art de Girona Carme Clusella.

I al setembre hi haurà un moment fort: el dia 2 s’inaugurarà una instal·lació de Perejaume a les sales de barroc. Unes sales que només són un tast de l’ingent patrimoni disseminat per tota la zona. El 2022, ja superat l’aniversari, un altre estímul per visitar el museu serà l’exposició temporal que comissariaran Francesc Miralpeix i Joan Bosch sobre la fi del barroc a Catalunya, que es va perllongar fins a principi del segle XIX.