Dones de veu pròpia
Tània Juste rep el Bertrana de novel·la per una recerca al voltant de les artistes que buscaven el seu lloc al món al París dels anys deu i vint, a ‘Amor a l’art’
“Per què no hi ha hagut grans dones artistes?”, es preguntava Linda Nochlin en un assaig fundacional del pensament feminista, l’any 1971, poc abans que nasqués Tània Juste (Barcelona, 1972), que temps a venir, com a estudiant universitària d’història de l’art, acabaria fent-se la mateixa pregunta i provant de respondre-la, no amb un assaig, sinó en la seva sisena novel·la. Amor a l’art, per la qual va rebre ahir a Girona el 54è Premi Prudenci Bertrana, dotat amb 30.000 euros, és “una reivindicació de la dona artista, no com a objecte, com a musa, model o parella d’algun home, sinó com a subjecte creatiu amb veu pròpia”, va dir l’escriptora, que ha abordat el que qualifica com la més personal de les obres que ha publicat fins ara a partir d’un laboriós i absorbent treball de recerca que qualifica de “filó inabastable”.
Dedicada al seu pare, el dibuixant i ninotaire Lluís Juste de Nin, que va morir el maig de l’any passat mentre ella treballava en la novel·la i amb qui havia compartit descobriments a museus de tot el món i els records de la lluita antifranquista, Amor a l’art, que a partir d’avui ja és a les llibreries, s’estructura en dos temps narratius, el del París de les primeres avantguardes, als anys deu i vint, i el de la Barcelona revolta dels setanta, que conflueixen quan Olivia, la neta d’un antiquari del barri gòtic, troba al pis d’un col·leccionista que han anat a buidar l’autoretrat d’una pintora desconeguda que la fascina, una tal Valèria Sans, de vida intensa i breu, que es va relacionar a Montparnasse amb els principals artistes del seu temps, de Matisse i Picasso a Brancusi o Diaghilev. I Gertrude Stein, també, les memòries de la qual, Autobiografia d’Alice B. Toklas, han estat una de les principals fonts d’inspiració per a la novel·la de Juste (“m’han donat el to”), juntament amb els diaris d’Anaïs Nin, cosina del seu pare, que l’acompanyen sempre, va dir, i de la qual ha absorbit “l’amor incondicional que professava a l’art”.
No hi ha hagut un model definit per a la pintora caiguda en l’oblit de la novel·la, perquè podria ser-ne moltes i, al mateix temps, “el paradigma d’una de sola que es repeteix a cada època”, segons l’autora, que va esmentar de tota manera com a exemples que també apareixen en el llibre Marie Laurencin, que tot i haver format part del cercle dels primers cubistes ha estat relegada a un paper menor; Jeanne Hébuterne, la parella de Modigliani, que a més de saltar per la finestra quan ell va morir també havia pintat i dissenyat joies i vestits, i la russa establerta a Barcelona Olga Sacharoff, una pintora que “apassiona” Tània Juste i sobre la qual va poder aprofundir gràcies a l’exposició que Elina Norandi va dedicar-li al Museu d’Art de Girona el 2017. L’ambient del Montparnasse bulliciós de Valèria Sans s’alterna en la novel·la amb el d’Olivia a la Barcelona de les acaballes del franquisme, amb els debats universitaris, les manifestacions i les reunions dels artistes del Cercle de Sant Lluc a la Taverneta, la mateixa que havia freqüentat el pare de l’escriptora amb els seus amics en els seus anys de bohèmia. “La recerca al voltant d’aquella pintora misteriosa permetrà que Olivia s’acabi trobant a si mateixa”, va resumir-ho l’autora, que va afegir: “A mesura que avança en les seves troballes, cada descoberta és com la petita perla d’un trencaclosques incomplet que fa que Valèria Sans es desvetlli i torni a la vida.”
La catedràtica de llatí i exconsellera de Cultura Mariàngela Vilallonga, que participava ahir en la primera festa dels Premis Literaris de Girona com a presidenta de la Fundació, va aprofitar l’acte, no només per recordar que Maria Mercè Marçal va guanyar el mateix premi, l’any 1995, per una altra novel·la sobre una artista a l’ombra, la sensacional La passió segons Renée Vivien, sinó per anunciar la convocatòria a partir del 2022 d’un nou premi dedicat a Aurora Bertrana, una altra escriptora digna de reivindicar, del qual encara no va voler avançar ni el tema ni la dotació.
Les lectures prescriptives, a través de les xarxes socials
X.C
El 21è premi Lletra, convocat per la Fundació Bertrana i la UOC per promoure la lectura en català i l’aprenentatge de la literatura catalana mitjançant les noves tecnologies, ha reconegut la tasca que du a terme el Canal Malaia, a través de vídeos a Instagram i YouTube, per acostar al públic jove els llibres que són lectures prescriptives de batxillerat, d’una manera més amena i propera als nous llenguatges comunicatius. També és una manera de potenciar l’ús del català entre els joves a les xarxes.
Entre Zweig i ‘Harry Potter’
X. Castillón
Després de debutar fa dos anys amb la novel·la L’impostor de Viena, que va rebre el premi Alba al millor llibre fantàstic per a joves, Pol Castellanos (Barcelona, 1991) canvia de ciutat a L’assassina de Venècia (Estrella Polar), guanyadora del 36è premi Ramon Muntaner de literatura juvenil. “És una història que neix del llibre anterior, però són novel·les independents, amb un mateix univers”, segons l’autor d’aquesta història de misteri i crims, amb el rerefons de la Primera Guerra Mundial. La protagonista és la Carla Herzog, una jove que descobreix que té el poder de preveure desgràcies poc abans que tinguin lloc a la qual acusen falsament d’assassinat. Castellanos reconeix influències tan diferents com ara Stefan Zweig (“Des de la literatura catalana també podem plantejar quina Europa volem”) i Harry Potter, en una història que fa viatjar el lector per una Europa que viu moments tensos. Com ara.
No perdre el tren
El coordinador del corredor mediterrani rep el Rahola per ‘La Via Augusta del segle XXI’: sòlids arguments contra l’Espanya radial
Xavier Castillón
“Poques vegades s’han gastat tants diners només per 23 centímetres: més o menys el que fa una barra de pa.” En realitat, Josep V. Boira (València, 1963) no parla de pa, sinó de la diferència de l’ample de via entre l’Estat espanyol i la resta d’Europa que, històricament, ha dificultat la connexió ferroviària transpirinenca. Aquest professor de geografia a la Universitat de València, que també és coordinador per al desenvolupament del corredor mediterrani del govern espanyol, defensa que el tren és el mitjà de transport que ens ha de vincular realment amb la resta del continent, per “sentir-nos part d’Europa”, a través del tan reclamat corredor mediterrani, a La Via Augusta del segle XXI. El corredor mediterrani contra l’Espanya radial (Pòrtic), el llibre guanyador del 42è premi Carles Rahola d’assaig. “L’ADN del corredor és l’ample internacional, i justament a principis d’octubre es posarà en marxa el canvi d’ample entre Castelló i Tarragona”, va explicar Boira, que va exercir tasques de govern a la Generalitat Valenciana.
Coincidint amb la declaració del 2021 com l’Any Europeu del Ferrocarril i també amb el 160è aniversari de la concessió del ferrocarril entre Castelló i Tarragona, Boira fa una aferrissada defensa del tren: “Hem de descarbonitzar el transport i a l’Estat espanyol un 96% de les mercaderies es transporten amb camions. No hem de perdre el tren, si volem treure camions de les carreteres. Ara és el moment del ferrocarril.”
Boira vol un corredor mediterrani que, mitjançant una sèrie de millores –“Això no té res a veure amb construir una línia d’alta velocitat”– serveixi no només per agilitar el transport de mercaderies, sinó també de persones a través dels trens de mitjana i llarga distància i de les línies de rodalies de les ciutats situades al llarg del corredor. La idea del corredor ja la van tenir clara els romans que van construir la Via Augusta, però des de Madrid sempre s’ha defensat que tot passi, radialment, pel seu quilòmetre zero. Boira apunta un termini possible per al corredor mediterrani: “El 2030 ha d’estar enllestida la Xarxa Transeuropea de Transport. Si no compleix, l’Estat espanyol haurà de tornar molts diners rebuts en concepte de subvencions.”
Poemari de les pèrdues
E.V
Susanna Rafart (Ripoll, 1962) és una de les escriptores més discretes i constants del panorama literari català. El 2001 es va donar a conèixer en guanyar el Carles Riba pel poemari Pou de glaç, i al cap de vint anys ha rebut el Palol per D’una sola branca, que avui mateix Proa posa a la venda. Entremig, ha publicat una dotzena de llibres, entre poesia, assaig, dietari i novel·la, sovint en la frontera entre un gènere i l’altre, amb una finesa i una coherència encomiables. Ahir, recollint el premi al costat de Mariàngela Vilallonga, que havia estat la seva professora de llatí a la Universitat de Girona, va definir D’una sola branca com un poemari escrit sota la doble advocació de Joan Maragall i Maria Àngels Anglada (i amb ressons de les Bucòliques de Virgili, com va fer notar Vilallonga) per parlar de la pèrdua, en una doble direcció: existencial, a través del caminant que apareix en la primera part, “a la recerca d’una profunditat de vida” i amb una presència metafòrica de la natura boscosa, i cultural, que ha volgut “més sintètica i breu” i que al·ludeix als mites i les tradicions del país, amb una “presència molt amagada del comte Arnau”, va dir.
La festa de la paraula
-
Màrius Serra i Josep Pedrals, jugant amb la paraula ‘Bertrana’ QUIM PUIG. -
Maria Arnal, durant la seva actuació QUIM PUIG. -
Les autoritats: Madrenas, Vilallonga, Aragonès, Borràs i Noguer QUIM PUIG.
Quan Màrius Serra i Josep Pedrals es troben en un escenari amb un grapat de lletres, comença el joc. Ahir al vespre, a l’acte de lliurament dels Premis Literaris de Girona, aquests dos mags de les paraules van alterar l’ordre de les grans lletres tridimensionals de la paraula Bertrana –apilonades al costat del cognom de l’escriptor, que presidia l’escenari– per crear diferents anagrames: Entra bar va resultar una mica forçat, argumentant que la seva obra “entra bé” i un bar acostuma a ser un lloc acollidor. Millor va ser Narrat bé, que no cal explicar. I ja entrant en terrenys més compromesos, Serra i Pedrals van convenir que la catalanofòbia és aberrant en qualsevol de les seves formes, inclosa la nova llei de l’audiovisual. Per acabar, Bertrana es va convertir en Rebatran, que és “el que farem tots nosaltres en el futur”, per deixar ben clar que “el català no és una coseta, sinó una cosassa”. Va ser un dels grans moments de la vetllada literària, juntament amb l’actuació de Maria Arnal: va interpretar Meteorit ferit, la cançó guanyadora del Cerverí, acompanyada per David Soler, músic i productor del projecte que completa Marcel Bagés –ahir absent–, que durant la resta de la nit va acompanyar Pedrals com a part d’un quartet en què també destacava la presència de Xavi Lloses als teclats. El quartet en qüestió va obrir la nit posant música a Lorem Ipsum: aparentment un text sense sentit que s’utilitza des de fa segles com a farciment en arts gràfiques, i que no fa tant es va demostrar que és un fragment modificat d’un tractat sobre ètica de Ciceró. Però Pedrals i els seus sequaços també van elaborar unes singulars cortines sonores per separar les diferents intervencions dels polítics i els premis lliurats al llarg d’un acte de dues hores de durada en què també van tenir un paper destacat els membres del grup teatral Proscenium, que van anar llegint fragments de les obres guardonades.
La nova presidenta de la Fundació Prudenci Bertrana, Mariàngela Vilallonga, també va recordar Joan Ribas, director de Proscenium, i Maria de Palol, filla del poeta, dues persones molt vinculades als premis que han mort en els últims mesos. A més, Vilallonga va agrair la tasca del seu predecessor, Joan Domènech, i, marcant el to de les posteriors intervencions institucionals, va remarcar que “cal fer una defensa aferrissada del català, perquè és una necessitat essencial per a la supervivència nacional”. El president de la Diputació, Miquel Noguer; l’alcaldessa, Marta Madrenas; la presidenta del Parlament, Laura Borràs, i el president de la Generalitat, Pere Aragonès, van fer diverses referències a “l’emergència lingüística” i al paper fonamental que la cultura té perquè “continuï viva la nostra personalitat nacional”. Pedrals i tota la resta van tancar l’acte subratllant el ritme d’una de les Proses bàrbares de Bertrana. Avui, la festa continua a les llibreries de Girona, on els autors guardonats estaran signant els seus llibres.
El Cerverí premia Maria Arnal i Marcel Bagés
X.C
“Com un meteorit lluminós creuo el cel, desbocada, capa a capa va cremant tota la meva cuirassa.” Així comença Meteorit ferit , la cançó sobre un meteorit, entre vulnerable i potencialment destructiu, inclosa al segon disc de Maria Arnal i Marcel Bagés, Clamor, que ahir va guanyar el 27è premi Cerverí. “M’ha sorprès i m’ha encantat. Vull que les cançons arribin a les persones perquè les habitin”, va dir Arnal sobre el fet que es tracti d’un premi de votació popular. La cantant va citar Rodoreda (Viatges i flors) i Verdaguer com a referents literaris de les cançons de Clamor, entre “elements botànics, emoció còsmica i fins i tot mística”, en un moment de grans canvis per al planeta i la humanitat.