Emoció mental

És un encert haver rees­crit el record de Les ver­ges suïcides de Sof­fia Cop­pola en clau sub­jec­tiva, a par­tir dels noms i peripècies de cada una de les actrius selec­ci­o­na­des. La peça és un mirall que recull la imatge de l’altre. I que par­teix d’una ficció: Uns homes recor­den als anys 90 com van viure el suïcidi de les cinc ger­ma­nes Lis­bon, 20 anys enrere. En aquest joc de refle­xos hi deu haver el de l’equip artístic i, final­ment, el de les cinc joves, que el viuen en pre­sent.

Un suïcidi és un com­por­ta­ment pas­si­o­nal, que resol un con­flicte que sem­bla insu­pe­ra­ble. No es pot con­si­de­rar irre­fle­xiu perquè són habi­tu­als les car­tes de suïcidis (es va fer un espec­ta­cle a par­tir de car­tes, com les de Kurt Cobain, abans de dei­xar esca­par la vida a Sui­cide notes). En la joven­tut és impres­cin­di­ble pre­gun­tar-s’ho tot i saber de quin equip es forma part. També el suïcidi és una de les vari­a­bles de la vida, que es des­fu­lla al davant dels ado­les­cents. Les cinc actrius alter­nen el seu tes­ti­moni en encar­nar la vida (més o menys breu) de les Lis­bon. Sem­bla que per con­so­li­dar una opinió davant dels altres s’exi­geixi una segona volta a la reflexió. I, pot­ser per això, els comen­ta­ris sur­ten afi­nats d’ento­nació, jus­ti­fi­cats al màxim, menys espon­ta­nis. Con­necta molt bé amb les pro­pos­tes de la direc­tora en què hi ha un pes raci­o­nal impor­tant en unes posa­des en escena que flo­ten en un espai inde­ter­mi­nat (Watc­hing Pee­ping Tom, In Won­der­land...).

El títol (malèvola­ment rebus­cat) indica una per­cepció con­creta. L’om és un arbre que al final donarà pau i sen­ten­ciarà la vida. En l’obra, es viu una certa seducció pel suïcidi, es veu com una acció rebel, valenta, encara que no pro­curi jus­ti­fi­car-la. Ser guai té un cost irre­pa­ra­ble.