Antònia Vicens Picornell serà la vuitena dona a rebre el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes des que Òmnium Cultural el va instaurar el 1969 com a reconeixement a una trajectòria intel·lectual.

Ahir es va fer pública la bona notícia, en veu de Xavier Antich, nou president d’Òmnium Cultural, que debutava en aquestes tasques. “Em fa molta il·lusió que el primer que faig públicament com a president d’Òmnium Cultural sigui donar aquest premi; ens fa feliços que aquest premi vagi directe a les Illes Balears, perquè la llengua i la cultura catalanes ens agermanen amb les Illes, el País Valencià i la Catalunya del Nord; i aquest any té més sentit que mai que el premi surti del Principat”, va declarar Antich.

En la lloa que va fer de la 54a Premi d’Honor, Antich va comentar que a Antònia Vicens “li agrada definir-se com a escriptora i no com a novel·lista perquè escriu molts gèneres”.

“És una amant de les paraules, una exponent de la potència literària dels Països Catalans, i una dona que recorda la importància de la nació completa, l’estima pel territori i la lluita pels ideals.” “No és només un premi literari, també ho és intel·lectual, de trajectòria i exemplaritat com a valor i virtuts cíviques”, hi va afegir.

Xavier Antich va admetre el desequilibri de guardonats entre homes i dones, però apuntant a la correcció d’aquesta falta de paritat. “Durant els set anys de presidència de Jordi Cuixart, però, l’han rebut cinc dones”, una bona mitjana, doncs.

El jurat, que canvia sovint i és molt transversal, va decidir atorgar el Premi d’Honor a Antònia Vicens per “la solidesa de la seva obra literària i la innovació en la recerca d’una veu narrativa”, que “ha contribuït de manera notable i continuada a la vida cultural dels Països Catalans”. També van destacar “el seu compromís amb la llengua i el seu activisme”. El jurat també va posar en relleu “la creació d’una veu en constant experimentació, en la qual es reconeixen les generacions més joves de poetes”.

“Tot i ser part de l’anomenada Generació dels 70 a les Balears, que va ser molt potent, l’obra de Vicens provoca admiració sobretot entre poetes joves, com ara Sebastià Portell, Jaume Pons Alorda, Míriam Cano, Mireia Calafell...”, va matisar Antich.

El premi té una dotació de 20.000 euros i una obra d’Ernest Altés que incorpora un còdol triat i significatiu per a la premiada. La primera quinzena de juny es lliurarà allà on ella triï. “Barcelona sempre ha estat la meva ciutat cultural i no em faria res rebre’l aquí, tot i que encara no ho he pensat”, va explicar Antònia Vicens, amb una dolcesa, lucidesa i humilitat exemplars.

Nascuda a Santanyí el 1941, Antònia Vicens va debutar en narrativa als 26 anys, el 1968, amb Banc de fusta, amb què el 1965 havia guanyat el premi Cantonigròs. El mateix 1968 va debutar en novel·la amb 39º a l’ombra, amb què el 1967 havia guanyat el premi Sant Jordi.

Des d’aleshores, a més de les memòries Vocabulari privat (1993), ha publicat dos reculls més de narracions, una dotzena de novel·les –algunes per a lectors infantils o juvenils– i sis llibres de poemes, disciplina en què es va iniciar el 2009 amb Lovely. També ha escrit molts textos periodístics.

Per tot plegat ha rebut una quinzena de premis i distincions, entre els quals destaquen el Premi Nacional de Cultura, la Creu de Sant Jordi, el Premio Nacional de Poesía i el premi Jaume Fuster.

“L’univers mallorquí i els problemes d’equilibri entre el turisme i la conservació del territori són una de les fonts d’inspiració de les primeres obres d’Antònia Vicens; l’agonia de la dictadura, el camí cap a la democràcia, la lluita de la dona per aconseguir un lloc d’igualtat en la societat, per tenir poder de decisió sobre el seu propi cos, per fer valdre la seva intel·ligència, a més d’un gran amor per conservar les paraules autòctones, són els temes que marquen la seva obra.”

Davant l’allau de periodistes que ahir van ser a la roda de premsa, Vicens va confessar sentir-se “totalment aclaparada”: “La meva vida és solitària, gairebé sense parlar amb ningú. Les paraules de vegades són una mica traïdores i avui em fallen.”

Viu als afores de Palma en una zona en què “no hi ha ni forn, que és un lloc on se xerra molt”. “Veig passar gent, però puc estar un mes sense parlar amb ningú, tret de missatges i correus.” Per això emociona la reacció que va explicar: “Tinc una mica de terra amb un llimoner i un taronger; quan em va trucar Jordi Cuixart per comunicar-me que havia guanyat el premi, jo estava esporgant l’heura i em vaig abraçar al taronger, que era el que tenia més a mà.”

És una col·leccionista de paraules, des de petita. “Creia que si tenia moltes paraules entendria el dolor de les coses; tenen sang i suor, aroma i color de la terra i la mar; són la paleta amb què escric.”

Sobre la llengua catalana té clar que “sempre està perseguida, acorralada, i ja sabem que si ens fereixen la llengua ens sagna l’ànima”. “És necessari un crit per la pau i la rebel·lia”, hi va afegir.

Va començar a escriure poesia a una edat tardana i de cop. “El 3 d’agost del 2006, prenent el sol, em van passar tot d’imatges per davant, la vida em queia a trossos i l’havia de cercar; la poesia em va venir a buscar.” I ella busca “espiritualitat”, en la poesia. Després de cada nou llibre de poemes pensa que no en farà cap més, però “li arriben”, com quan la van operar dels ulls i va estar un mes a les fosques (Fred als ulls) o quan va somiar amb un cavall en un prat (Tots els cavalls). “Amb el llibre Pare què fem amb la mare morta vaig patir, escrivia i em queien les llàgrimes.” Amb tot, opina que no sap “si la poesia té explicació”.

Escriu els llibres d’un en un. “Dec tenir un cervell molt petit perquè només m’hi cap una cosa; ara tinc una novel·la que haig de revisar o llençar i, amb això del premi, ja veurem quan ho puc fer.”