La pauta és dels joves
La Mostra d’Igualada recupera el públic presencial amb 8.000 entrades venudes i cedeix el protagonisme als artistes i espectadorsjoves en una edició encara amb carrers mig buits
‘Hanle’, ‘Quanta, quanta guerra’, ‘Intempèrie’ , ‘Nua’, o ‘La revolució de les 4 idees’, alguns títols de joves
Del joc de ‘Miranius’ a la dansa de La Baldufa o a la cançó ‘gore’ de’n Jan Petit
La quadratura del cercle ha vingut quan els joves han adreçat la mirada als avis: ‘Iaia’’, ‘Sota sola’
El teatre familiar fa anys que ha enviat a la paperera de la història l’etiqueta de teatre infantil. Perquè aspiren a interessar a la canalla i també als pares i adults que els acompanyen. Aquest és un dels reclams més consensuats en cada edició de la Mostra d’Igualada. Aquest any, la Mostra d’Igualada ha estat especialment centrada a donar veu als joves. Se’ls ha donat l’oportunitat i l’han aprofitada. El nombre de programadors ha superat el miler (el 2019, abans de la pandèmia, van ser 760) i s’han venut 8.000 entrades de 46 espectacles (es va ajornar Secrets per risc meteorològic). Alguns programadors trobaven a faltar ahir l’ambient de multitud als carrers dels anys prepandèmics, en traslladar-se els espectacles de carrer a llocs acotats.El cartell ha buscat projectes ambiciosos, que hauria de permetre ampliar la gamma d’espectacles a les programacions familiars consolidades des de fa dècades a Catalunya
Què pensen els joves del teatre que es programa? Com es pot rejovenir la programació convencional? Hi ha d’haver espectacles específics per a aquesta edat? Divendres al migdia, la Lostra va muntar una taula en què joves espectadors (de la Mostra Jove del municipi i també de l’institut Ondara de Tàrrega) conversaven, sense cap pauta prèvia a La Llotja. També atenien consultes puntuals de la cinquantena de programadors que els envoltaven. Algunes de les aportacions són reveladores: volen un teatre del qual coneguin visions noves i que s’hi puguin sentir identificats; que puguin prendre conclusions en conversa posterior amb els companys però reivindicant l’etiqueta d’oci i entreteniment per sobre de la d’aprenentatge: “Volem espectacle en què entres d’una manera i en surts d’una altra.”Per als joves de la taula assistir al teatre fora del municipi és una aventura perquè implica trasllat i retorn en transport públic. També hi ha molt poca informació. En algunes espais, com a Cardedeu, per exemple, es potencien els ambaixadors als instituts que informen de les novetats teatrals. Hi ha una gran desinformació teatral. La tele hauria de parlar-ne més. El més eficaç és el boca orella entre ells.
No sempre la forma és la que connecta millor, però les seves reflexions són en primera persona de singular i són interessants com a mirall per als adolescents i també per als pares. Potser no totes les obres passarien el tall formal, però sempre emergeix un tema de profunditat. Remarcable per fons i forma, Nua (que d’aquí a pocs dies arrenca temporada al Versus Glòries de Barcelona). També atrapa l’energia de Quanta, quanta guerra (aquest cop amb una adaptació de Rodoreda). Intempèrie és un procés ambiciós que no ha tingut el millor resultat sobre l’escenari (i que arribarà al TNC la temporada vinent). Estrenat a la Mostra, sembla que hi haurà una revisió de la peça per arribar amb impacte a la temporada a Barcelona. Duo Fácil també va presentar dijous La revolució de les 4 idees, una mirada simpàtica i alhora reivindicativa sobre la perversitat de les app i la degradació laboral dels riders. Leamok aporta una mirada destructiva a base de catanes. Imposa una violència més gratuïta que la del Hamlet que pretenia versionar.
La Mostra d’Igualada ha convidat Marie de Jongh (Ama), una companyia de teatre gestual que s’atreveix a bastir una tendra història aquest cop amb màscares impersonals. Tot i que el relat sigui més abstracte i fosc, la tècnica dels intèrprets és inqüestionable, i de la duresa del quadre emergeixen instants i estampes precioses.
Pel que fa a circ (a part de l’inaugural de Suspensión, a base de rebot de boles i punts d’un surrealisme preciós i d’una reflexió íntima obsessiva), Circ Pistolet ha atrapat per la frescor amb el Potser no hi ha final i uns exercicis de balancí i mà a mà d’una força i precisió notables. Més inacabat, en canvi, és Lume, amb moments d’extraordinària bellesa però amb un excessiu to còmic que desequilibra la poètica. Ara, per clown, Pere Hosta pot fer el que vulgui amb el públic amb la seva oficina amb arxivadors portàtil. Ja ho va fer amb una porta (Open door) o repartint cartes (Postal express). Té la vista i l’ofici de tensar la corda i deixar anar el carret per sorprendre i riure amb el públic.
La Mostra ha presentat peces que responen a la demanda dels programadors com Miranius, de De-paper, un preciós treball de desconstrucció escènic i elaboració de partitura musical en directe a partir de loops musicals. O el M.A.R.E. de La Romancera Teatre.També el Musical per als més menuts (d’entre el repertori de Broadway emergeix un fragment de Mar i Cel). En canvi, ha rebentat la banca amb l’espectacle d’una plasticitat notable i un ofici d’artista de La Baldufa amb Imperfect (el seu primer espectacle coreogràfic amb la mirada de Sol Picó). o la narració d’humor gore de Per què balla en Jan Petit? una peça feta en clau còmica de l’execució d’un barber d’Occitània al segle XVII. Sortides valentes del lloc de confort.
Els joves també s’interessen per dramatitzar les veus de gent gran. És el cas de Iaia, que ha deixat meravellat tothom qui l’ha vist (una mena d’espectacle fet a partir de veus i opinions de iaies d’arreu de Catalunya), i Ka Teatre, que ha reelaborat el Sota sola en un tendre i entranyable espectacle. O el gaudi d’observar The frame, d’Eléctrico28. Els joves reclamen la seva veu amb tot el dret, però s’enduen la sorpresa del públic quan reenfoquen aquest dret per escoltar la veu dels altres.
El govern impulsarà la cultura en l’escola obligatòria
El govern es compromet a incorporar la cultura dins de l’ensenyament reglat de l’escola obligatòria. El primer Fòrum de les Arts en l’Educació, impulsat pel Consell Nacional de la Cultura i de les Arts ( CoNCA ) va concloure dissabte al migdia amb el compromís, signat pels Departaments d’Educació, Universitats i Cultura, de “concretar programes de promoció de les arts en l’educació obligatòria”. Paral·lelament, les entitats municipalistes també volen crear un espai per compartir bones pràctiques entre tots els ajuntaments per fer viable aquest pla. L’objectiu del CoNCA és aconseguir trobar el pont entre les entitats culturals i els artistes i la comunitat educativa per potenciar un coneixement que acosti a uns barems mínims per apropar la divulgació cultural des dels ensenyaments obligatoris, als barems que es disfruten en altres comunitats europees.
El CoNCA va iniciar la investigació la tardor del 2019 amb un seminari en què es volia conèixer les realitats de Finlàndia, el Regne Unit, Àustria i Alemanya. Posteriorment van fer trobades implicant una setantena de ponents amb els quals van elaborar una trentena de recomanacions. L’objectiu és reduir l’“analfabetisme artístic” en els moments en què també s’ensenyen les operacions mínimes i l’escriptura. El lema del fòrum era Educació en les arts, condició del dret de la ciutadania a la cultura. Aquest és l’objectiu de la trobada, que ha creat un consell rector en què hi figuren les tres conselleries, les entitats municipalistes, les quatre diputacions, la coordinadora de Fundacions culturals que intervenen en aquest afer i l’Ajuntament de Barcelona (com a amfitrió).
Segons fonts del CoNCA, el fòrum va superar les expectatives, amb unes 400 persones que van omplir les ponències i van ser molt actives en les comissions. Ara s’ampliarà les recomanacions apuntades amb les aportacions d’aquesta trobada. El CoNCA vetllarà perquè el fòrum es convoqui biennalment i que hi hagi continuïtat en els temps d’interval perquè vagin avançant polítiques i compromisos de les institucions. El fòrum va coincidir amb la Mostra, un espai en què hi havia moltes entitats que fa temps proposen aproximacions entre cultura i educació.
