Mirador
Boris Pahor, el baluard eslovè contra l’oblit
L’escriptor eslovè Boris Pahor, el supervivent més longeu dels camps de concentració nazis, va morir ahir als 108 anys a Trieste, la ciutat on havia nascut el 1913, quan encara pertanyia a l’imperi austrohongarès i els eslovens hi formaven una destacada comunitat. Venerat com una autoritat literària i moral al seu país, Pahor va descriure en les seves novel·les autobiogràfiques l’horror dels totalitarismes del segle XX, que havia conegut des de la infància: primer amb la persecució feixista a la minoria eslava al seu Trieste de naixement, després amb la deportació als camps nazis i, finalment, amb la prohibició d’entrar a la Iugoslàvia de Tito per haver dissentit de la deriva brutal del comunisme. Adherit al Front d’Alliberament, el moviment de resistència eslovè a Trieste, el gener de 1944 va ser denunciat per un compatriota i arrestat per la Gestapo, que el va torturar durant un mes abans de deportar-lo a Dachau. Aquí va començar el seu recorregut pels camps nazis, com a pres polític, incloent-hi el pas per Natzweiler-Struthof, vora els Vosges, “la cuirassa rocosa que protegeix el nostre patiment”, escriuria, fins que va ser alliberat a Bergen-Belsen l’abril de 1945. Tot i haver estat assimilat per força a Itàlia amb l’annexió de Trieste (explicava que va haver de deixar de dir-se Pahor per adoptar un inversemblant Paccorini), va escriure sempre en eslovè, fins a una quarantena de llibres des de 1948, la majoria autobiogràfics i de reconeixement tardà, com Necròpolis, la seva obra més coneguda (publicada en català per Pagès Editors), i les narracions reunides a La pira al port (editades per Periscopi), també en traducció de Simona Škrabec. És ella qui, en el pròleg a les narracions de Pahor, afirma: “El contingut principal de la seva literatura és la consciència d’estar-se quedant sol, que lluita contra la mudesa, contra el conformisme que l’envolta, contra el desig d’oblidar-ho tot.”