Lemaitre s’acomiada de la novel·la negra

Pierre Lemaitre (París, 1951), com altres autors, té dues vessants creatives: les novel·les policíaques i les històriques. Bé, tenia. L’autor parisenc va guanyar el premi Goncourt el 2013 per Ens veurem allà dalt, trilogia sobre la Primera Guerra Mundial, també formada per Els colors de l’incendi i El mirall de les nostres penes. En català, tota la seva obra ha estat publicada per Bromera i traduïda per Albert Pejó.

Lemaitre també és autor de la premiada tetralogia policíaca protagonitzada pel peculiar inspector Camille Verhœven (Irène, Alex, Rosy & John i Camille) i de tres obres independents de trama inquietant i, com sempre, hipnòtica: Tres dies i una vida, Recursos inhumans i Vestit de núvia.

El cas és que Lemaitre va afirmar que s’ho passa tan bé amb les novel·les de contingut històric que no en faria cap més de policíaca. Els seus fans li van oferir tantes mostres de desconsol que va pensar que es mereixien una mena de comiat oficial. Va rescatar del calaix –del 1985– la seva primera novel·la policíaca, encara inèdita, La gran serp (Bromera; en castellà a Salamandra, amb traducció de José Antonio Soriano). Es podria afegir al comiat policíac l’excel·lent Diccionario apasionado de la novela negra, que Salamandra (amb el mateix traductor) va publicar el febrer passat i en què Lemaitre aboca les seves fílies del gènere parlant de tot de títols i autors internacionals.

De La gran serp, assegura que no ha volgut retocar la trama. “Tot i que té alguns defectes, només he fet una tasca de maquillatge”, afirma. “La novel·la negra sol ser circular i em va semblar lògic que l’última que publiqui sigui, precisament, la primera que vaig escriure.”

La gran serp, efectivament, té un parell de detalls inversemblants i l’últim quart és un pèl reiteratiu, però ja conté les virtuts que Lemaitre ha mostrat a les obres posteriors, com ara el ritme, els diàlegs i descripcions ajustats, les trames sorprenents i sense trampes, els personatges atractius, les gotes d’humor, les de mala llet i violència i, entre d’altres, que no li tremola el pols a l’hora de matar personatges bons.

La protagonista és la Mathilde, una implacable i experimentada assassina a sou, entre psicòpata i senil, amagada dins una senyora vídua, quica i obesa de 63 anys, amant dels gossos... a la seva manera. Sí, la premissa compleix la promesa tàcita.

Lemaitre va puntualitzar que no farà més novel·les amb policies i investigadors i una trama en què es resolgui un crim, però que sí que n’hi haurà de relacionades amb el crim. Estem de sort, la seva foscor creativa ha de sortir per alguna banda. Seguirem atents a aquest autor, doncs, magnífic des de la primera novel·la.