Una ‘òpera’ del MIL
‘La balada d’en Solé Sugranyes’, aproximació de Jaume Aiats a la figura del carismàtic militant del Moviment Ibèric d’Alliberament, arriba al Tradicionàrius
No és, per si algú es despista, i segons ens adverteix, una òpera “a l’estil Liceu”, però no per això deixa de ser destacable l’esforç de l’etnomusicòleg Jaume Aiats (Vic, 1960) per dur a l’escenari, en forma d’“òpera de butxaca de polifonies tradicionals”, els darrers tres anys de vida de l’històric militant, junt amb Santi Soler o Salvador Puig Antich, de l’anarquista Moviment Ibèric d’Alliberament (MIL), assassinat l’any 1976 per la Guàrdia Civil quan feia unes hores que havia fugit, com plasmaria també cinc anys després Imanol Uribe en un film interpretat per Ovidi Montllor, de la presó de Segòvia.
La balada d’en Solé Sugranyes, que arriba divendres al Festival Tradicionàrius després d’haver-se pogut veure, la tardor passada, a l’Atlàntida de Vic i a la Fira Mediterrània de Manresa, és, diu Aiats, “un exercici de memòria històrica enormement recent i, per tant, encara problemàtic”. “Sovint m’he sentit dir, sigui amb paraules o amb l’actitud, que, al capdavall, Solé Sugranyes i els del MIL eren tot just un grup d’anarquistes que portava armes, però el que hem fet és tornar a explicar una història que va passar als anys 70; és a dir, fa quatre dies, als que la van viure i hi estan encara una mica obsessionats; als que han volgut enterrar-la, i a joves als quals pot semblar impossible que, aleshores, existissin figures així. La base de la memòria històrica és no oblidar, i que cada generació es ressituï davant d’uns fets.”
Personatge, segons el descriu Aiats, que va trobar finalment la història que estava buscant mentre visitava els boscos de Navarra, on va ser assassinat, “carismàtic, complicat i emprenedor” (“era un dels grans visitadors de Sant Miquel de Cuixart!” emfasitza), Solé Sugramyes no és tanmateix projectat en l’obra com “un sant”. “No volia fer de cap manera una hagiografia”, deixa ben clar. “Però sí explicar uns fets i fer plantejar dubtes als espectadors: davant d’una dictadura injusta, què cal fer? Quedar-se a casa? O intentar fer alguna cosa i, en aquest cas, quina mena de cosa?”.
La balada d’en Solé Sugranyes, amb direcció escènica d’Iban Beltran, és una obra per a sis veus (Sebastià Bardolet, Martí Brutau, Heura Gaya, Iris Gayete, Miguel Gómez i Oriol Mallart) i quatre instruments (Núria Andorrà a la percussió, Carles Belda a l’acordió diatònic, Iu Boixader al contrabaix i Cati Reus al violí) i empra la música tradicional, “molt escoltable”, com posa Aiats d’exemple, tal com l’Òpera de tres rals de Kurt Veill i Bertolt Brecht se servia de la de cabaret. “Tinc la convicció que és una proposta molt diferent del que s’està fent habitualment”, conclou.