De fums, pols i bassals en el Trapezi

El rastre que ha deixat aquest Trapezi 2023 s’ha vist condicionat pels xàfecs de divendres (com ja va passar en el Sismògraf de fa unes setmanes). Si en les primeres representacions de Rouge Nord les virolles del Mercedes-Benz aixecaven una polseguera del desert (en la Mostra d’Igualada el fort vent va dificultar el número final, apoteòsic, de funambulisme d’aquest muntatge), de mica en mica el parc de la Festa i els carrers de Reus es van remullar la tarda de divendres. És pluja inoportuna però agraïda. En tot cas, més de 40.000 persones han seguit les 68 funcions (90% de funcions exhaurides) amb 300 professionals (entre els quals hi havia programadors de l’Estat espanyol, Alemanya, Bèlgica, el Canadà, Mèxic i, principalment, Catalunya).

Reus és una plaça que coneix i estima el circ, gràcies al Trapezi. D’altra manera, es fa difícil entendre la comunió de 900 persones a la vela del Cabaret. Amb José Luis Redondo de presentador (es va lesionar divendres i dissabte el van substituir), van realitzar números clàssics de circ amb perfecció. Des de la perxa xinesa (que també vola) d’Antonio Vargas fins als equilibris a partir de corretges de Camille Judic o el quadre aeri de Pakipaya (que també té versió d’espectacle, Toca Toc). Nacho Aparicio signava l’acció de més estranyesa entre la dansa i l’espetegar dels fuets (d’una poètica difícil de combinar amb la brillantor del més difícil encara del trio Tête-bêche, per exemple). També 361ºGrados mira d’expressar una fragilitat amb cèrcols que desprenen color a l’escenari i una necessitat de lluita que és voluntariosa però que no va connectar amb el públic, per la seva insistència a enfrontar-se a la seva ombra, al seu llop. Winter, en canvi, juga a un quadre més poètic que circense, en què de les cordes pengen elements com ara un focus que esdevé central en una quadre oníric, de divertit surrealisme que pot recordar els quadres dels Peeping Tom però en la veritat d’una vela, amb l’honestedat de reconèixer que és fàcil començar però molt complicat tancar un espectacle pensat cap endins de forma sorprenent. Al dia següent, en aquest mateix escenari, Roi Borrallas presentava el seu Solo fet a partir (indispensablement) de moltes hores d’observar-se al mirall del lavabo; és un mim que reacciona a partir de les situacions aparentment accidentals i que té en el quadre final un enginyós exercici de playback líric amb només la seva expressió i escuma d’afaitar a raig.

També es transformen i es posen el públic a la butxaca Les Enfants Sérieux amb Happy apocalypse to you. Que té aire d’actuació de primera comunió però va guanyant en deliri i es transforma en un possible final de civilització a còpia de perxa xinesa, scratch d’una discografia vuitantera i una combinació inesperada de personatges plans i patètics absolutament entranyables. Aquest final d’era, com el dels dinosaures, trasllada, de fet, a l’univers MadMax dels Rouge Nord amb watts de rock, fum i soroll de les grues que cremen petroli i lluita de poder per aconseguir fumar l’havà més gruixut. Altre cop, fum, doncs.

L’ambició del les companyies s’ha pogut veure en dos espectacles al teatre. Ambulant no explica gaire res de nou sobre el caràcter itinerant de les companyies de circ (que ben bé casaria amb la troupe de L’alegria que passa, dels Dagoll Dagom). És un treball que ensenya múltiples tècniques circenses, amb una bàscula final espectacular i una comicitat de patacada del mosso de pista (Gustavo Arruda, Guga). La Fam Produccions meravella però no enfoca prou la voluntat del muntatge, el desordre plana sobre la dramatúrgia. També té un caire documental Vetus venustas, de Cíclicus (programat en el Grec d’enguany). Amb una absoluta tendresa es mostra la trajectòria de tres degans del circ (que superen de llarg la seixantena) amb el seu humor i els seus dots circenses (a la banquina o al trapezi) increïblement actius. La peça es completa amb una parella de joves que els fan de coixí i que hi intercalen números i parelles i un excel·lent espai sonor de Nacho López, Tanja Haupt i Celeste Alías. El fum, a l’escena, serveix per retallar el feix dels focus.