Josep Tarrés, arrel i somni

Quan naixem, ens incorporem a una realitat cultural que ens conforma i des de la qual construïm la nostra existència, que ens relliga amb la dels qui ens han precedit i amb la dels qui anem coincidint al llarg dels anys, de vegades només puntualment, però en altres ocasions d’una manera més persistent, com va ser en el meu cas amb Josep Tarrés. Hi ha persones que perceben el passat com un llast que condiciona i limita les seves possibilitats. Josep Tarrés, en canvi, hi feia peu per tirar endavant projectes ambiciosos, de molt d’alè, que han deixat una petjada profunda entre nosaltres. N’hi prou de recordar la seva implicació en iniciatives com la recuperació del Call Jueu i Isaac el Cec, el Temps de Flors o el Pessebre Gòtic de Girona. Josep Tarrés ens ha ensenyat a relacionar-nos amb el passat des de l’estimació i la creativitat, des d’una veneració compatible amb una aproximació imaginativa, des de l’arrelament però amb una vocació de projecció ensems cap a l’exterior i cap al futur.

Josep Tarrés feia compatible la consciència de civilització mil·lenària amb què s’identificava i l’anhel d’experimentar des de dintre un món dinàmic i ple d’inquietuds. Se sentia orgullós d’un patrimoni que volia preservar i alhora aspirava a superar actituds porugues i resclosides que voldrien aturar el temps. Josep Tarrés es connectava amb l’ànima de les pedres i del paisatge perquè ell mateix tenia una vibrant dimensió espiritual. Era una persona lluminosa, il·lusionada, somniadora, inconformista, apassionada pel que és propi, però que no va deixar mai de mirar enfora sense recances ni resistències acomplexades.

Poeta, guionista, novel·lista, actor, director de teatre i de cinema, activista incansable, Josep Tarrés era un home polièdric, amb una gran curiositat i de múltiples talents. Va gaudir d’una vida interessantíssima, que va compartir des del 1975 amb Pia Crozet, aquesta artista excepcional que compleix 50 anys de trajectòria i que avui ens convida a deixar-nos commoure per una sublim magnòlia d’alabastre, ben acompanyada per una subtil instal·lació audiovisual, una veu brillant que recita el poema i unes exquisides notes de clavicèmbal, que ens acosten la Balada de la comtessa Ermessenda de Carcassona de Josep Tarrés, en què la Pia s’ha inspirat.

Josep Tarrés i Pia Crozet va encarnar un vincle transformador entre el foc de la paraula i la mà precisa que infon l’esperit a la forma. Com a poeta Josep Tarrés és l’autor de volums com El llibre del Corpus , El poema de Pasqua i El Pessebre Gòtic, que va iniciar el seu camí el Nadal de 1966 i que Tarrés va acabar d’enllestir el 21 de setembre del 2009. I pertany a aquesta darrera obra l’esmentada Balada de la comtessa Ermessenda de Carcassona. En aquesta esplèndida teatralització de l’adoració de Jesús que és El Pessebre Gòtic, Josep Tarrés, des del primer moment, aconsegueix de capbussar-nos plenament en un món on la història, la llegenda, la naturalesa i la religiositat conflueixen i es fonen en una trama única, visualitzada en un encadenament d’escenes que evoquen l’origen i l’ànima de la ciutat medieval. Hi veiem desfilar màrtirs com sant Narcís, santa Afra, l’emperador Carlemany o reis com Jaume I, Pere el Cerimoniós i Martí l’Humà al costat de la gent més humil, com en Pep i la Pepa de Sant Daniel.

A El Pessebre Gòtic, hi apareixen bruixes i castanyeres, alquimistes i monges, flequers i franciscans... Hi percebem un Josep Tarrés sovint líric, de vegades sinistre i tenebrós, sempre misteriós. El relat que va teixint davant nostre Josep Tarrés ens produeix constantment una sensació de veritable meravella. Amarat sàviament de la tradició, Josep Tarrés la incorpora d’una manera del tot natural en la seva manera de dir.

A les pàgines d’El Pessebre Gòtic, també a la Balada de la comtessa Ermessenda de Carcassona, ens hi sentim persistentment convidats a abandonar el territori de la quotidianitat per quedar del tot immersos en la màgia amb què Josep Tarrés sap desvetllar dins nostre lectures que en ocasions ens retornen a la infantesa i que a cada moment ens relliguen amb la història real i mítica del país que som. Arreu Tarrés ens hi commou amb imatges colpidores, memorables, autèntiques joies literàries. I tot i les referències freqüents a l’espai arquitectònic imposant de la Catedral de Girona, Tarrés ens obre constantment els ulls a la naturalesa per fer-ne l’escenari últim del que succeeix, per transmetre’ns-en el silenci i les veus, la força, la immensitat. A El Pessebre Gòtic el cant, la música i la dansa són omnipresents, latents, com un ressò necessari que acompanya els versos que anem descabdellant.

El Pessebre Gòtic és una obra mestra, un somni, un fruit singular d’una personalitat veritablement extraordinària que ha transformat la nostra manera d’entendre, de sentir i d’explicar la ciutat de Girona. En evocar avui Josep Tarrés cal agrair tot el que de bo –que és molt!– ha aportat a les nostres trajectòries individuals i col·lectives. Explicar qui era ens ajuda a explicar qui som. La seva absència, el seu silenci ens entristeixen, però agraïm tot el que n’hem après i ens acompanyen la llum vitenca de la seva mirada i els textos en què va plasmar el seu humanisme integral i la seva formidable capacitat de concebre, de crear i de celebrar la bellesa.