Les bondats tendres dels records

Peter Brook (1925-2022) va nome­nar un sol nom a tenir en compte en la seva dar­rera visita a Bar­ce­lona (2021), el d’Ale­xan­der Zel­din. A l’obra més recent del direc­tor, poste­rior al traspàs de Brook, costa tro­bar-hi paral·lelis­mes en el tea­tre intens del mes­tre. No hi ha la des­til·lació de l’escena amb la bui­dor; ni es nar­ren històries d’altres cul­tu­res no occi­den­tals (Tierno Bokar), ni hi ha una diver­si­tat en el repar­ti­ment fent qual­se­vol paper històric (Tem­pest pro­ject). Zel­din fa un home­natge a la seva mare, que es va cons­truir a ella mateixa, esca­pant-se d’una vida amar­gada a Austràlia, dels seus pri­mers fra­cas­sos uni­ver­si­ta­ris i de pare­lla. El direc­tor i dra­ma­turg car­rega de nostàlgia i, pro­ba­ble­ment, ide­a­litza la mare. Però això és ten­dre. Cor­res­pon al record ser benèvol. Ho ser­veix amb una capa­ci­tat pre­ci­osa per dei­xar-se expli­car i perquè tot l’uni­vers escènic rodi al vol­tant de la figura cen­tral, la mare.

La trama mos­tra amb qua­dres que retra­ten uns 60 anys de la pro­ta­go­nista en què viatja de la vir­gi­ni­tat a la plàcida i solitària madu­resa. És una recerca a la feli­ci­tat i també a apor­tar mirada assagística al món con­tem­po­rani; a fugir dels cànons materns i repes­car la inqui­e­tud del pare per Wat­teau (el pin­tor del rococó francès que dibuixa un Pier­rot icònic).

Deia Brook que la uni­tat mínima del tea­tre és quan algú mira com un intèrpret creua l’esce­nari. Zel­din ho ha essen­ci­a­lit­zat més. N’hi ha prou amb què aquest espec­ta­dor vegi res­pi­rar l’intèrpret. Fet amb la den­si­tat necessària, con­du­eix a una emoció que tras­balsa fins al plor silenciós del públic (que passa bona part de l’obra amb la llum de sala mig encesa). “Quan plou a Irlanda tant mulla les galli­nes com els catedràtics”, diu un dels seus inter­mi­tents i capri­ci­o­sos amants. Ella aixeca la cella i entén que la seva vida és irre­pe­ti­ble.