Llibres

Mirador

Diners, temps, una cambra pròpia i cap ressentiment

Hi ha infinites motivacions per continuar llegint Virginia Woolf vuitanta-dos anys després de la seva mort, i entre les més poderoses s’ha de valorar el fet que, encara que no hagués escrit ni una sola ratlla sobre la cambra pròpia i les cinc-centes lliures anuals, tindria coses sensacionals per dir-nos sobre la literatura, sobre com es fa i sobre com la llegim, sobre com s’hi infiltra la vida i sobre com engendra alguna cosa diferent de la vida. També sobre les dones, és clar, que per raons òbvies i no pas mediúmniques coneixia bé. La Virginia Woolf propagada pel feminisme és potser la que inspira menys entusiasme, més que res perquè ja la coneixem prou i amenaça, en canvi, d’enterrar l’escriptora prodigiosa que ens arrisquem a perdre sota tones de pamflets sufragistes.

A Virginia Woolf li interessaven les dones com a matèria de reflexió perquè tenien la capacitat d’escriure, a diferència dels cavalls o les roses, que també disposen de manuals propis, i com que ella mateixa era una dona i sabia contra quines condicions aberrants històricament havien hagut de bregar per assegure’s a taula, dominar les percepcions rebudes durant el dia, temperar-les i convertir-les en l’entramat dels seus llibres, com diu a “La vida i el novel·lista”, no va tenir més remei que reclamar aquells drets tan bàsics dels diners, el temps lliure i l’habitació pròpia, que són d’altra banda els mateixos que podria exigir “un obrer, un negre o algú que, per qualsevol motiu, sigui conscient de trobar-se en inferioritat de condicions”, com remarca en un altre del seus articles, “Les dones i la ficció”. El 1929, quan publica aquest darrer text a la revista Fòrum, la literatura de les dones ja no s’havia de buscar “en els passadissos més foscos de la història” i anticipa que la situació començava a canviar: “La dona escriptora ja no està ressentida. Ja no està enfadada. Ja no es reivindica ni protesta quan escriu.” I així i tot, advertia, no escriuen com els homes, tenen altres valors, fins i tot una altra manera de construir les frases educada en segles de reclusió a la cuina i la sala d’estar, però tan oberta a l’observació dels altres i del món per poder comparar la visió mortificant de la senyora Brown al seu racó de tren “com un corrent d’aire, com una olor de cremat”.

Els textos citats pertanyen a les recopilacions d’una vintena dels seus assajos distribuïts en dos llibres recents: Les paraules viuen a l’esperit, publicat per Quid Pro Quo amb pròleg d’Iris Llop i traducció de Dolors Udina, i Escriptores, que Marina Porras ha seleccionat i prologat per a Edicions de la Ela Geminada, traduïts per Carme Camacho. Per Virginia Woolf, l’assaig formava part de “les arts més sofisticades”, com la crítica, la història o la biografia, però si al seu temps era rar que una dona les practiqués, avui encara és bastant excepcional, no que n’escriguin, sinó que se’n publiquin. Només això explica que hàgim tardat tant a incorporar l’obra assagística de Virginia Woolf al mercat editorial català, si s’exceptua el pioner però solitari Dones i literatura, que Columna va editar el 1999 (en traducció de Jordi Ainaud) en aquella Biblioteca d’Idees Literàries també tristament efímera que va dirigir Jordi Llovet. Continua sent una part molt reduïda de les més de tres mil pàgines d’assaig que els anglesos tenen compilats en sis volums, però hi són els més rellevants: “El senyor Bennett i la senyora Brown”, “El pont estret de l’art” i “La torre inclinada”, a Les paraules viuen a l’esperit, i “Les dones i la ficció” i “Indiscrecions”, a Escriptores, que enfront de l’anterior, on es teoritza més sobre la novel·la, la tradició i la ruptura generacional, sosté l’atractiu en la col·lecció de retrats i obres concretes d’autores com Jane Austen, George Eliot, les germanes Charlotte i Emily Brontë o Katherine Mansfield.

Dolors Udina ja advertia, mentre els estava traduint, que era un pecat que els crítics catalans haguessin ignorat durant tant de temps els assajos de Virginia Woolf, que són lliçons de lectura brillants i posen al descobert, contra certa imatge de dama victoriana i macilenta, una autora rabiosament partidària de la felicitat del “lector comú” enfront dels saberuts que “porten perruca i toga”. I Marina Porras hi afegia, en la presentació d’Escriptores a Girona, una idea que pot arribar a desconcertar: tant en les novel·les com en els assajos, Virginia Woolf escrivia sobre qüestions semblants, però emmalaltia quan es barallava amb la ficció, tot i assegurar que era el gènere que requeria menys concentració, i patia molt menys amb l’assaig. Si la teoria no falla, agafant qualsevol dels dos reculls, tindrem la versió més joiosa de Virginia Woolf en ple festival de traduccions de la seva obra. No és casualitat: el 2021 van extingir-se els drets d’autor sobre el seu llegat, cosa que ha propiciat la doble edició dels seus Diaris, a Viena (traducció d’Udina) i Club Editor (de Carlota Gurt); que Mireia Vidal-Conte hagi portat per primera vegada al català L’habitació de Jacob per a Navona; que Marta Pera Cucurull s’hagi fet un fart d’acostar-la al lector per a Cal Carré (Dos relats, Entre els actes, Una societat), i que s’hagin recuperat dues de les seves novel·les més peculiars: Orlando (Viena) i Flush (L’Avenç).



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia