Mor el pintor Santi Queralt als 62 anys

Santi Queralt va ser feliç pintant fins al darrer dia de la seva vida, que es va interrompre sobtadament aquest diumenge. Tenia 62 anys, molta energia per continuar creant i bons amics fidels seguidors del seu treball que ara el ploren desconsoladament. “Era un dels millors pintors de la seva generació”, remarca l’històric galerista Manuel Valls, que és qui li va organitzar l’última exposició individual a Barcelona, el 2021, a Art Enllà, on tenia previst presentar enguany una altra mostra seva, però va haver de tancar l’espai, a l’abril, per motius econòmics.

Queralt (Barcelona, 1961) va estudiar Belles Arts a la UB i la seva primera exposició va tenir lloc a la galeria Àmbit, l’any 1987, al poc temps d’haver aconseguit el primer premi d’Els Amics de les Arts de Terrassa. Militant de principi a fi d’una abstracció lírica, el 1989 va fundar junt amb Lluís Pera, Antoni Turtós i Carles Gabarró el grup Monema. El 1998 va empènyer l’arrencada d’un altre projecte col·lectiu, La Xina A.R.T. (associació per la recerca de l’art i el pensament contemporani), integrat per artistes independents.

Home culte i reservat, pertanyia a la fornada de pintors que van emergir en els últims sospirs del boom de la pintura dels anys vuitanta i que, a la dècada següent, van quedar desplaçats per altres tendències artístiques entronitzades per crítics que menystenien la pintura, cosa que explica el buit de la seva producció en les col·leccions públiques. No tota la crítica li va girar l’esquena: el filòsof de Dau al set, Arnau Puig, sempre el va valorar i li va escriure un llibre. “És una generació que ha estat molt invisibilitzada. Injustament perquè van crear una obra d’una qualitat notable, personal i consistent. Hauríem de reflexionar-hi”, sosté Àlex Mitrani, conservador d’art modern i contemporani del Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC).

Mitrani i Queralt havien quedat per veure’s aquest dimecres, que ha acabat sent el trist dia del funeral de l’artista. Fill d’un important col·leccionista de les avantguardes catalanes de la postguerra, Queralt li havia de lliurar una escultura de Marcel Martí que deixava en préstec per a l’exposició ‘Quina humanitat’, que el museu del Palau Nacional inaugurarà a finals d’aquest mes. Hores abans de la cerimònia de comiat, i corprès per la pèrdua, el conservador del MNAC va entrar al seu estudi, que ha quedat ple d’obres, algunes en procés.

“Què s’ha de fer amb l’obra? Jo soc partidari de guardar-la durant 50 anys perquè segurament llavors apareixerà algú que dirà: escolta, estava bé el que feia aquest artista”, anota un dels seus íntims, el també pintor Plácido Romero. “Queralt ha fet una obra molt seriosa i bona pendent de reconèixer”, subratlla. Els dos amics estaven il·lusionats perquè d’aquí uns dies participaven junts en una col·lectiva a Madrid. “Estàvem planificant el viatge just abans de la seva mort.” Queralt hi feia anar tres peces de gran format del conjunt que havia exposat a la darrera exposició a Art enllà. No en va vendre cap.

“La seva honestedat era exemplar. El que realment l’interessava era pintar. Ni vendre, ni exposar, ni l’èxit. Pintar, i ho feia cada dia”, diu Manuel Valls, que també lamenta que el grup de pintors d’aquesta època hagi passat “tan desapercebut.” “Queralt no es va apuntar a cap moda ni a cap ‘lobby’, sempre va anar al seu aire”, rebla el galerista.