Tàpies, un creador budista

Abans de pintar, Antoni Tàpies donava tombs a l’estudi fent espetegar els dits. Amb aquesta senzilla gimnàstica aconseguia concentrar-se per, quan atacava l’obra, “impedir que interferís la ment”, sosté Núria Homs, conservadora de la col·lecció de la Fundació Tàpies, que compara el mètode de treball de l’artista amb la pràctica zen de l’enso, símbol de la plenitud d’allò més elemental, consistent a pintar un cercle amb una sola pinzellada i sense opció a rectificar-lo. “Tàpies no era budista, però la seva manera de crear sí”, remarca Homs, comissària de L’empremta del zen, una de les dues exposicions amb què demà, dimecres, s’obre l’Any Tàpies.

Tàpies hauria fet 100 anys aquest 13 de desembre. A la seva fundació se’l recordarà tot el dia. Hi haurà portes obertes al matí per visitar de franc les noves exposicions i/o per assistir a les vuit accions que duran a terme creadors joves i molt joves (podrien ser els nets de Tàpies). I, al vespre, dos bons amics de l’artista activaran l’acte inaugural del centenari, Raimon i Jordi Savall. Tàpies, gran amant de la música, escoltarà des del més enllà les cançons que va estimar i les que potser, si fos viu, hauria estimat, i que els responsables de la fundació han pensat que per gust podrien ser les de la pianista, cantant i compositora Marina Herlop.

Només en fa onze que va morir, però el món ja és un altre. Tot i haver estat l’artista català de la segona meitat del segle XX més reconegut, estudiat i exposat, hi continuen havent facetes seves, si no desconegudes, poc explorades amb fondària. Com l’enorme impacte que li va causar la descoberta de la filosofia budista, ja de molt jovenet. S’hi va iniciar amb la lectura d’El llibre del te, d’Okakura Kakuzo, que li va recomanar el seu pare. Tàpies acabaria forjant una gran col·lecció de volums vells i rars sobre Orient, conservats a la magnífica biblioteca de la seva fundació. Però encara va fer un pas més: va traslladar les idees i les imatges d’aquesta cultura a la seva pròpia obra, “sense mimetitzar-les”, matisa Homs, que ha fet una brillant recerca per poder reunir a les sales de l’antiga editorial Montaner i Simón una quarantena de peces, entre pintures i dibuixos, prop de la meitat de les quals, poc o mai exhibides en públic.

No inèdita del tot, però sí que poc vista, és Mocador i vernís (1993), una tela en què va invocar “la màgica bellesa d’un simple esternut”, tal com havia fet en un haiku el poeta japonès Matsuo Basho. Sota la llum d’aquesta manera tan digna de veure i de viure allò més prosaic, i de suggerir-ho amb la creació artística, Tàpies va armar ideològicament el seu art. No va ser l’únic que va mirar a Orient després de la Segona Guerra Mundial. “En un món devastat, diversos artistes de la modernitat europea i estatunidenca van buscar altres pensaments que no fossin els occidentals —raona Homs—. I a Orient van trobar-hi una tradició contracultural encapçalada per uns monjos dels segles XVII al XIX menystinguts pel poder dominant.”

Per a Tàpies van ser una referència ètica i estètica ja durant la dictadura franquista, però més intensament a partir dels anys vuitanta, seduït per unes ensenyances que aquells mestres predicaven que estaven disponibles a tothom en la seva activitat diària. El pintor català es va fer seva la visió zen d’un univers en què totes les coses estan interconnectades i en què la màgia sorgeix d’allò aparentment més insignificant, com un esternut o les petjades dels peus, que és com sovint es representa simbòlicament Buda, i tan present també en la limitada iconografia tapiesca.

Tàpies va cercar sempre respostes al sentit de la vida. També en la ciència, el fil que estira l’altra exposició inaugural de l’Any Tàpies: A=A, B=B. L’artista d’ànima científica Pep Vidal, que n’és el comissari, va descobrir meravellat aquesta fórmula inscrita en una pintura de Tàpies, Blau emblemàtic (1971), concretament dalt d’un núvol. Vidal hi va veure un senyal del creador fascinat per voler anar sempre més enllà del que els nostres ulls perceben, els nostres cossos toquen i el nostre cervell és capaç de comprendre. “A la tauleta de nit, hi tenia La nueva visión del mundo, un volum que recull les xerrades sobre ciència i filosofia que es van celebrar a la dècada dels cinquanta a Sankt Gallen, Suïssa. Ell mateix reconeixia que no ho entenia tot, però és justament aquesta no necessitat d’entendre sempre tot el que estem veient el que fa arribar a altres situacions”, explica Vidal, que ha convidat dotze artistes i científics (la majoria, per edat, també podrien ser nets de Tàpies) a entrelligar art i ciència de la manera com Tàpies les concebia: no com a disciplines separades i, en tots dos casos, com processos en què l’error és fonamental per avançar.

La força de les empremtes recorre també la col·lectiva A=A, B=B. L’artista banyolina Irena Visa ha estampat en una paret l’esperit de L’Anunciació de Fra Angelico. Pràcticament invisibles, hi ha les marques de massilla que hauria deixat el quadre si hagués viatjat del Museu del Prado a la Fundació Tàpies. El seu esternut.