La ciutat que també és nostra

Durant tem­po­ra­des ano­di­nes d’estre­nes, com les que patim cada vegada més sovint, què millor que revi­sar, res­ca­tar o des­co­brir sèries emblemàtiques que per alguna raó o altra no havíem vist o aca­bat de gau­dir. Amb The Wire em vaig que­dar a la ter­cera tem­po­rada, i mira que m’agra­dava. I ha estat reen­gan­xar-m’hi i ja no poder sor­tir de l’entra­mat de fils nar­ra­tius amb què David Simon i Ed Burns atra­pen l’espec­ta­dor, fins a la con­clusió final. The Wire és con­si­de­rada com una de les millors sèries de la història i cer­ta­ment ho és, per molts aspec­tes. Com s’ha dit, per l’acu­rat retrat que fa de la vida social, la vida política i econòmica d’una ciu­tat nord-ame­ri­cana (Bal­ti­more) amb l’abast, la pre­cisió d’obser­vació i la visió moral de la gran lite­ra­tura (dicken­si­ana, pel rea­lisme i l’ampli­tud de mira­des que tei­xeix). Totes les tra­mes estan cen­tra­des en algun aspecte dife­rent, sem­pre amb el fil con­duc­tor i comú del tràfic de dro­gues. La visió panoràmica foca­litza el tema de la pri­mera tem­po­rada en la poli­cia i la lluita con­tra les ban­des de nar­co­tra­fi­cants. I a par­tir d’aquí es va cen­trant en el con­tra­ban de mer­ca­de­ries del port i els pro­ble­mes amb els sin­di­cats (segona), els polítics i la lluita pel poder (ter­cera), el sis­tema edu­ca­tiu i les difi­cul­tats d’apre­nen­tatge dels nens i nenes dels subur­bis (quarta) i els mit­jans de comu­ni­cació que ja albi­ren una crisi sense pre­ce­dents, par­ti­cu­lar­ment la premsa escrita (cin­quena). Els seus cre­a­dors conei­xien de pri­mera mà el que nar­ra­ven: Simon va ser peri­o­dista i Burns, poli­cia i pro­fes­sor. També, molts dels secun­da­ris havien vis­cut situ­a­ci­ons sem­blants. El que no s’entén és que la sèrie, tan ala­bada per tot­hom, mai no va ser pre­mi­ada amb un Emmy, i, mal­grat els pèssims regis­tres d’audiència, HBO la va man­te­nir cinc tem­po­ra­des. Però, és clar, eren altres temps. Millors.