Sempre Cristina, sempre Cervià!

Vam seure amb en Xavi, en Sebi, la Maite i el petit Mateu a la terrassa del bar que hi ha al costat del monument de Jacint Verdaguer, espai ideal perquè em preguntessis per trentena vegada si havia escoltat les cançons tel·lúriques del Roger Mas, et vaig contestar que no i, després d’indignar-te, vaig llançar una parida barata i vas riure amb aquella rialla que ens abrigava a tots. Fou el darrer dia junts i, allà, vas fer una exhibició antològica de la dualitat entre la Cristina i la Cervià, una oda a l’actriu i a l’amiga, una mostra de la tendresa visceral de la Cristina –que avui fa just cinc anys que ens va deixar– privada i de l’exuberància expansiva de la Cervià pública, la Cristina que donava el primer biberó del Mateu (tenia deu dies, ara també ha fet cinc anys i ja sap qui ets) i la Cervià reina de la festa a qui tothom saludava mentre anunciaves als quatre vents que muntaves una arrossada per celebrar la vida: l’excedent de carisma de qui feia de l’escenari una habitació contigua de la seva llar i es convertia, sense esforç, en la gran dama de Girona.

Aquell esmorzar va ser com un assaig d’El brindis del qual preníem notes mentals per aprendre de la Cervià de teatre i la Cristina de carrer, la Cervià extremament rigorosa amb qualsevol detall escènic i la Cristina càlida quan els llums s’apagaven, la Cervià exigent al límit en un bolo d’un poble perdut i la Cristina germana quan la vida ens tremolava entre les bambolines de la rutina: vam aprendre a estimar la Cervià, mai vam deixar d’adorar la Cristina, i ara no parem d’enyorar-te com a Cristina Cervià.

El matí avançava entre els reconeixements sentits de qui es parava per abraçar-te, mentre tu t’anaves cansant perquè les forces justejaven i jo, espectador de la nostra amistat, et mirava dient-me un “Moles molt Cristina” quan et veia acotxant el Mateu i em regalaves L’home sense veu de la Clàudia Cedó (el Mateu va tardar bastant a parlar i va haver-hi un moment que em vaig cagar en tu, la Clàudia i el llibre), i allà recordo una mirada de reüll amb en Xavi perquè encara tenies moments antològics de barrejar bronques amb les rialles identitàries de qui no vol deixar presoners. Des de llavors t’hem buscat entre les línies de cada nova producció, amb els recurrents sense la Cristina no hauríem seguit aquesta història, amb un puta imitant la teva entonació jocosa, amb les notes de veu guardades al mòbil per fer-te present quan arriba la primavera, amb els carrers de Girona farts de la teva absència, i amb el record de com cantaves les veritats sense anestèsia en el moment més impensat, uns moments que han acabat essent les anècdotes preferides juntament amb el no m’hauria pensat mai que us estimaria tant com a últim adeu. Per cert, i perquè vegis que a vegades et faig cas, he complert i vaig anar a can Pagans a veure el Ventura de la Meri i el David, i sí, quan vaig sortir vaig tenir el gust de sentir l’admiració pel teatre de veritat, però, d’altra banda, també t’haig de reconèixer que encara no he escoltat les cançons tel·lúriques d’en Roger Mas, i no és que m’agradi portar-te la contrària (que també), però em posaria massa melancòlic i, mira, prefereixo enyorar-te en la tristesa serena que assaboreixo cada vegada que tinc la sort d’estrenar a La Planeta: el moment de solitud quan la sala queda buida, assegut a les cadires del costat dels tècnics, gaudint de l’escenografia del Ricard, i imaginant-me si haguessis acceptat dirigir el nou text pel simple gust d’estar al nostre costat, i allà, amb el desig contingut de sentir un altre sí, xiuxiuejo per a mi mateix: Sempre Cristina, sempre Cervià!