Quant n’hem d’aprendre!

Va ser l’immens cineasta grec Theo Angelopoulos (1935-2012) qui al film La mirada d’Ulisses (1995) ens va mostrar com els mites ens acabaven requerint una primera mirada. Sent el cronista conscient de la imprecisió hermenèutica d’aquesta lectura, per ressonància, m’atreveixo a escriure que, al davant dels mites vivents musicals, també se’ns requereix del record de la primera vegada que els vam poder escoltar. Va ser aquest pensament el que em va assaltar, dimecres, a la fi del transcurs del concert dels organistes Montserrat Torrent i Guy Bovet, a la Catedral de Barcelona, que va coincidir amb el dia de l’aniversari del 98è aniversari de la intèrpret. Ho han llegit bé. Noranta-vuit. Amb un programa perfectament dissenyat, vam tenir l’ocasió d’escoltar un dels grans camps de batalla de Torrent, l’univers sonor de Correa de Arauxo, patrimoni musical ibèric (Olivares, Lidón), obra pròpia del company de cadireta (Bovet), les poc difoses Peces per a orgue mecànic de Beethoven i una inoblidable Fantasia chromatica de Sweelinck que va deixar-nos sense paraules i es va accionar el record de l’esmentada primera mirada. I és que la versió va deixar constància de la saviesa de l’organista que, com ella mateixa explica, al davant de l’instrument “se sent jove”. No és d’estranyar, així, l’ordre constructiu, el joc musical exhibits que van portar, en el meu cas, a recordar la primera vegada que vaig escoltar Torrent: un concert a Manresa a finals de la dècada dels vuitanta acompanyant el trompetista Vicente López. I a que treu cap això? Nescio. No ho sé. Però aquella música moderna, fresca a les mans d’una jove de 98 anys, em va portar ja no només al record d’aquell primer concert escoltat sinó també a d’altres de Torrent i que portaven al de dimecres davant d’un públic que va omplir la catedral de Barcelona. Si algú pensa en un concert de compliment i de poc compromís, que s’ho tregui del cap. Vam escoltar quelcom molt seriós i que, de la mà de la música de Sweelinck, ens va portar a una dimensió d’intersecció temporal, de temps quàntic, on només s’imposava aquella Fantasia chromatica amb una plena consciència de present carregat de bellesa, veritat i bondat que és el que traspua la presència, venerable, de Montserrat Torrent. Quant n’hem d’aprendre!