Audiard enlluerna Canes amb un musical ‘queer’

Jacques Audiard sembla haver enlluernat el festival de Canes amb Emilia Pérez, un musical hibridat amb elements melodramàtics en què un cap del narcotràfic a Mèxic, Manitas del Monte, decideix canviar de sexe per canviar de vida i es converteix així en la dona que posa títol a la pel·lícula: tant Manitas, que es fa passar per mort en transformar-se, com Emilia són interpretats per l’actriu trans espanyola Karla Sofía Gascón. No només això: canviat el seu cos, també es proposa honorar els morts desapareguts (essent-ne un dels més grans responsables) ajudant els familiars a buscar-los. Tot ho fa amb la col·laboració d’una advocada (Zoe Saldaña) que canta la seva mala consciència perquè fa més rics els rics (més pobres, doncs, els pobres) i aconsegueix que els seus crims resultin impunes.

El nou film del cineasta francès s’ha celebrat com una brillant faula queer, una aposta arriscada guanyada amb llibertat i audàcia. Tanmateix, també ha generat dubtes, com ara els que vol plantejar aquesta cronista. Emilia Pérez sembla calculada per impressionar fins a caure en els cops d’efecte. No discutirem que un gènere, i més el musical, pot justificar tota mena de llicències, però com es fa present una qüestió tan dolorosa com la dels desapareguts (a causa de la criminalitat del narcotràfic o de la repressió política) pot semblar d’una frivolitat irritant.

Pot considerar-se que, essent fins ara un cineasta força testosterònic, Audiard fa la pròpia transició cap un “cinema queer” amb el qual qüestiona la violència masculina. Ell ja deu saber que la cosa no és tan simple per creure que una “feminització” (un “esdevenir dona”) canviaria per si la societat. Però juga amb la idea amb puerilitat. Fins que, de fet, surt com Manitas perviu en el cos d’Emilia. Tot plegat té alguna cosa de foc d’encenalls, però el film pot enllaminir amb la seva voluntat de sorprendre i les coreografies amb les cançons compostes per Clément Ducal amb lletra de Camille. I tots van vestits d’Yves Saint-Laurent, que paga part de la festa.

A competició s’han projectat dos films més on les cançons també hi tenen un paper essencial. Un és Caught by the tides, de Jia Zhang-Ke, el cineasta que potser millor ha reflectit les transformacions socioeconòmiques de la Xina en les últimes dècades. Tornant al lloc i al temps de construcció de la presa de Les Tres Gorges, escenari d’un dels seus grans films, Naturalesa morta, fa la sensació que, entre un registre documental i una narració només esbossada, Zhang-Ke sembla encallat. L’altre és Limònov: La balada, amb què Kirill Serebrennikov (director exiliat de la Rússia de Putin) aborda una figura controvertida: l’escriptor i polític Eduard Limònov, que va marxar de Rússia als anys setanta cap a Nova York i va establir-se després a París (part del món cultural de les dues ciutats va sentir-s’hi fascinat) abans de tornar al seu país al temps de la Perestroika per encapçalar un grup comunista ultranacionalista. Amb una gran potència visual, Serebrennikov el presenta com si fos semblant a una estrella maleïda de rock, però no aprofundeix en els aspectes polítics més foscos (la seva participació pro Sèrbia a la guerra dels Balcans) i sembla que el fantasma de Limònov se li escapa força.

Fora de concurs es va exhibir Rumours, una mena de sàtira política. Dirigida pel canadenc Guy Maddin i els seus col·laboradors Evan i Galen Johnson, parteix de la trobada imaginària en un lloc d’Alemanya dels líders polítics dels països que formen el G7. Com si el món hagués quedat paralitzat, els personatges es perden estranyament en un bosc mentre intenten redactar un comunicat sobre la crisi mundial. Amb la presència de Cate Blanchett, Dénis Menochet i Charles Dance, entre altres actors notables, la mateixa pel·lícula es perd: ni té gràcia ni és incisiva políticament.