La fita d’una tradició
Els festivals d’estiu ofereixen una oferta tan rica com variada, que omple el firmament d’estrelles nacionals i internacionals
Durant dos mesos, des de mitjan juny fins a mitjan agost, els festivals són com flors de temporada que omplen fins l’últim racó de Catalunya
“Lo que anoche aconteció en San Feliu es una brillante página de la historia guixolense. Cuando futuras generaciones miren en nuestros días verán como en la noche del 13 de agosto de 1958 la ciudad vivió un gran acontecimiento que, en nuestro amor a ella, quisiéramos fuese el hito de una tradición.” Això ho va escriure un apassionat cronista del diari gironí Los Sitios sobre la nit en què va néixer el Festival de la Porta Ferrada de Sant Feliu de Guíxols, el degà dels festivals catalans, que arriba aquest any a la 62a edició. Des d’aquella nit històrica, el país s’ha anat omplint de festivals, especialment a l’estiu, època en què aquest tipus d’esdeveniments són ja un ingredient clau de la dieta cultural a Catalunya. Es parla sovint de bombolla de festivals, d’una sobreoferta sempre a un pas del col·lapse, però la veritat és que, ara mateix, seria difícil imaginar-se el panorama estiuenc català sense festivals, sobretot musicals, però també d’arts escèniques en general, i sovint també amb la dimensió social que fa proliferar els espais tipus village –una evolució de les clàssiques terrassetes d’estiu–, de vegades tant o més importants per a l’èxit dels festivals que les seves programacions principals.
Durant dos mesos, des de mitjan juny fins a mitjan agost, els festivals són com flors de temporada que omplen fins l’últim racó: diuen que si un esquirol nocturn anés saltant de festival en festival no tocaria mai el terra... Bé, no era ben bé així, però serveix la metàfora. Si abans els festivals es concentraven en primera línia de costa –de fet, per aquest corredor mediterrani imaginari el nostre intrèpid esquirol podria arribar a l’Starlite Marbella–, ara també en sorgeixen a comarques d’interior i fins i tot muntanyenques. L’oferta és cada vegada més àmplia –contradient els vaticinis d’alguns sobre l’impacte de la pandèmia en el sector– i variada: des de subtil música barroca interpretada en petites esglésies fins a demolidora música electrònica en grans superfícies obertes, passant gairebé per tots els estils imaginables i omplint el firmament d’estrelles nacionals i internacionals. I tot va començar amb aquella fita...
