Joan Arqué afronta el ‘Tirant lo Blanc’ que ‘tapen’ als instituts

Bona part dels actors que par­ti­ci­pen en la nova posada en escena de Tirant lo Blanc l’han tin­gut de lec­tura obli­gatòria (algú va pas­sar de curs sense haver-lo lle­git, con­fes­sava en la roda de premsa). Tots han que­dat sor­pre­sos de la pro­fun­di­tat d’una novel·la de cava­llers que, en rea­li­tat, és una ficció escrita quan els cris­ti­ans ja havien per­dut Cons­tan­ti­no­ble com si l’hagues­sin gua­nyat per evan­ge­lit­zar els heret­ges. Joan Arqué i Màrius Serra han esti­rat el capítol de Tirant a l’Àfrica, el que habi­tu­al­ment s’arra­cona de les posa­des en escena, perquè, avui, inco­moda. El Medi­ter­rani és el mirall que des­fi­gura l’altre, i es con­ver­teix en una cul­tura o religió temuda. Al segle XV, com avui, l’amenaça és “la por a l’altre, en rea­li­tat és la por a la por”, apunta Arqué.

Per a Arqué i Serra, és cab­dal que la peça heroica bar­regi l’amor i el sexe amb la cru­el­tat (“Un pare exem­plar pot ser un exter­mi­na­dor a l’altra banda de la fron­tera”, diu Arqué, que ho ha com­pro­vat en el mun­tatge Encara hi ha algú al bosc). Autor i direc­tor ja havien coin­ci­dit en el preciós i ter­ri­ble mun­tatge de Qui ets? Arqué ha con­vi­dat de nou Judit Ned­der­mann (va fer la com­po­sició musi­cal de Canto jo i la mun­ta­nya balla). Ara toca en directe a l’esce­nari, pro­vant de res­ca­tar la sono­ri­tat àrab en les cançons tra­di­ci­o­nals, que el domini del relat cristià devia silen­ciar fa segles.

Tirant lo Blanc s’estrena el 4 de juliol (dos dies abans, arren­quen fun­ci­ons amb públic) i es pot veure fins al 4 d’agost. Més tard, també es podrà veure al fes­ti­val de Sagunt, al Romea a la tar­dor (ins­ti­tuts inclo­sos) i fins i tot al Tea­tro Clásico de Madrid. És una peça en què la paraula, moder­nit­zada per Serra en un lli­bre publi­cat fa uns anys, és com un punt de par­tida que es com­pleta amb el movi­ment i la música, un tre­ball coral d’un repar­ti­ment pro­ta­go­nit­zat pel tri­an­gle de Quim Àvila (Tirant), Laura Aubert (Pla­er­de­ma­vida) i Clara Min­gueza (Car­me­sina), acom­pa­nyats de Moha Ama­zian, Neus Ballbé, Agnès Jabour, Ire­neu Tra­nis i Ned­der­mann.El Tea­tre Romea també va ser l’esce­nari d’un mun­tatge icònic de Car­les San­tos i Calixto Bieito en què una pas­sa­rel·la i una pae­lla con­vi­da­ven a l’excés i a un gaudi per als sen­tits el 2008, pocs mesos abans havia estat un dels espec­ta­cles de referència de la Fira del Lli­bre de Frank­furt en què la cul­tura cata­lana va ser la con­vi­dada d’honor. Per a Arqué, no hi ha ver­ti­gen en la com­pa­ració quan “creus en el que estàs fent, escol­tes i hi ha con­fiança”.