Art

tot recordant

Memòria documental, memòria encarnada

Oscar Masotta (Buenos Aires, 1930-Barcelona, 1979), entusiasme i transmissió

El pri­mer que sé de tu, quan era petita, és la teva mort, un 13 de setem­bre de 1979, com si abans hi hagués un buit encara més buit que la teva des­a­pa­rició. Jo tenia dos anys i mig, i el que recordo és en les meves cèl·lules però no en la meva memòria cons­ci­ent.

He bas­tit el teu relat, que és també la meva història, amb el que altres per­so­nes que et van conèixer m’han expli­cat des de petita. Durant molts anys vas ser: “qui va difon­dre la psi­coanàlisi laca­ni­ana en cas­tellà”, “un artista de l’avant­guarda argen­tina” o “l’autor d’alguns lli­bres sobre teo­ria de l’art i psi­coanàlisi”.

Tot­hom em par­lava de les teves fites intel·lec­tu­als, i jo cer­cava el pare i con­ti­nu­ava sense tro­bar-te.

Fins que el 2014 l’Ana Lon­goni em va con­vi­dar a par­ti­ci­par en una expo­sició que comis­sa­ri­ava sobre la teva tra­jectòria. El pri­mer moment en què et trobo és a His­to­ria de una trans­misión, l’obra resul­tant de les entre­vis­tes rea­lit­za­des amb el cine­asta Andrés Duque, per a l’expo­sició Oscar Masotta, la teoría como acción (2017-2019) que iti­ne­ra­ria des del MUAC-UNAM a Ciu­tat de Mèxic, al Macba a Bar­ce­lona i, final­ment, al Par­que de la Memo­ria, a Bue­nos Aires. En aquesta ciu­tat vaig tro­bar les car­tes que envi­a­res a la meva àvia Teresa, i que vaig publi­car a Ten­dre­mos que encon­trar un lugar donde encon­trar­nos (edi­ci­ons La Caníbal), gràcies a la beca de Bar­ce­lona Pro­ducció-La Cape­lla, el 2020.

El moment actual ve mar­cat per una dolo­rosa pèrdua: l’oblit de la mare, i la seva malal­tia, i també per un cap­bus­sa­ment en l’arxiu fami­liar que és gai­rebé un renéixer. El desor­dre ha estat pot­ser el signe que l’ha acom­pa­nyat sem­pre. I, jo diria, més que el desor­dre, l’atzar. Un arxiu fami­liar atzarós i deso­ri­en­tat, amb apa­ri­ci­ons espec­trals que s’encar­nen al pre­sent i m’acom­pa­nyen en aquesta cerca amo­rosa del pare que vas ser, i en aquest des­co­bri­ment, també, del pen­sa­dor de l’art i la psi­coanàlisi, del per­for­mer, el docent, l’encu­ri­o­sit intel·lec­tual amb unes mane­res de fer que a vega­des em sento meves. Tot i no haver-te cone­gut, els docu­ments mos­tren camins pro­pers, pot­ser el sen­tit de la paraula herència.

En la mudança a la casa on vaig viure des dels deu anys, he tro­bat cai­xes que no sabia que exis­tien, amb docu­ments i foto­gra­fies que avui són un tre­sor en què tot allò que m’han transmès oral­ment esdevé memòria docu­men­tal, amb la seva fas­ci­nant mate­ri­a­li­tat, i també memòria encar­nada. Per què, em dic, no hi ha en aquests papers la pet­jada de les mans que els toca­ren, dels cos­sos que els trans­por­ta­ren, i també el traç de les noves vides que començaren a Europa, amb els segells fron­te­rers del pas­sa­port; el “jus­ti­fi­cante de ins­cripción en el regis­tro de tra­ba­ja­do­res extran­je­ros” on figura la teva “acti­vi­dad: escri­tor”; o la capçalera de la teva adreça en els sobres i el paper de carta dels inter­can­vis epis­to­lars entre Bar­ce­lona i Bue­nos Aires?

En un armari trobo dues agen­des negres amb lle­tres dau­ra­des. Hi ano­tes una sola paraula: “Freud” o “Lacan”, asse­nya­lant els hora­ris dels teus semi­na­ris a Bar­ce­lona, Màlaga, Madrid o Vigo. Entre les pàgines hi ha també car­tes de dol, adreçades a la meva mare el mateix 13 de setem­bre en saber de la teva mort. En lle­gir-les per pri­mer cop, com­mo­guda, sento com en aquests docu­ments el relat s’encarna. Avui, deu anys després d’aque­lla tro­bada amb l’Ana Lon­goni, puc tra­mar en aques­tes línies el fil dels afec­tes i el d’una vida con­sa­grada a la trans­missió de les arts i la psi­coanàlisi.

Vas ser pio­ner a situar el còmic en l’àmbit artístic amb la I Bie­nal Mun­dial de la His­to­ri­eta el 1968 a l’Ins­ti­tuto Di Tella. I amb la codi­recció de la revista Lite­ra­tura Dibu­jada (1968-1969) i la publi­cació de La his­to­ri­eta en el mundo moderno (1970). En aquesta aven­tura t’acom­panyà l’Oscar Steim­berg, avui un reco­ne­gut semiòleg. Va ser ell, durant l’entre­vista que li vaig fer a Bue­nos Aires, que em va donar una clau de la teva forma de fer, l’entu­si­asme que con­ta­gi­a­ves quan ini­ci­a­ves un pro­jecte i la capa­ci­tat de trans­me­tre’l i fins i tot de des­per­tar voca­ci­ons.

Amb la mateixa passió que t’acos­ta­res al còmic vas inter­ro­gar-te sobre l’art del teu pre­sent i hi posa­res el cos i l’escrip­tura. En com­pa­nyia de Roberto Jacoby, Raúl Escari i Edu­ardo Costa, fun­dant amb ells el grup Arte de los Medios, amb hap­pe­nings com Para indu­cir el espíritu de la ima­gen (1966), El helicóptero o El men­saje fan­tasma (1967). I publi­ca­res lli­bres com Hap­pe­nings (1967) o El Pop Art (1965), d’escrip­tura indi­vi­dual i col·lec­tiva.

Quan vas arri­bar a Europa el 1974, en el vai­xell Euge­nio C, la teva acti­vi­tat se cen­trava en la psi­coanàlisi laca­ni­ana i la seva trans­missió. I, de nou, no vas tre­ba­llar mai sol. A l’Argen­tina i a Espa­nya vas comp­tar amb la com­pli­ci­tat de Jorge Jinkis, Germán García, Mar­celo Ramírez Puig o Pepe R. Eiras, entre mol­tes altres per­so­nes que no ano­meno però que són ben pre­sents en aquest home­natge. A Bar­ce­lona vas orga­nit­zar els pri­mers grups d’estudi de Freud i Lacan al taller de l’artista Josep Gui­no­vart, i el 1977 vas fun­dar la Bibli­o­teca del Campo Freu­di­ano. També a Bar­ce­lona es van cele­brar les Jor­na­des de Psi­coanàlisi els anys 1978 i 1979 a la Fun­dació Joan Miró.

Després de la teva mort, el teu entu­si­asme per­viu en les teves obres. La teva con­tem­po­raneïtat arriba fins avui i es trans­met gràcies a artis­tes com Dora García i la seva lúcida mirada a l’avant­guarda artística en el pro­jecte Segunda vez, amb una repe­tició de dos dels teus hap­pe­nings, i el docu­men­tal rea­lit­zat el 2018, entre d’altres arti­cu­la­ci­ons de la seva obra. També el col·lec­tiu argentí Un Faul­duo rei­vin­dica aquesta intem­pes­ti­vi­tat masot­ti­ana a La his­to­ri­eta en el (Faul­duo) mundo moderno, la rea­pro­pi­ació plàstica i inter­venció per­for­ma­tiva del teu lli­bre sobre el còmic.

En aquest home­natge als 45 anys de la teva absència, em veig en tu, pare. Tra­ves­sada per una inqui­e­tud intel·lec­tual que a vega­des em lleva la son, per l’afany de trans­me­tre amb la docència i l’escrip­tura i l’entu­si­asme de no fer les coses sola, de tre­ba­llar en col·lec­tiu. Però en aquest “em veig en tu” també hi ha la mare, la Susana Lijt­maer, a qui dedico també aques­tes línies que en acos­tar-se a tu, s’acos­ten també a les nos­tres vides sense tu. Ella m’ha transmès l’amo­rosa per­se­ve­rança i el defen­sar una vida d’acord als nos­tres desit­jos. “Quan va morir el pare”, em vas dir recent­ment, “la teva presència em va fer supor­tar el dolor de la seva pèrdua”. Tu, mare, vas curu­llar la meva infan­tesa man­cada de pare. Quan això es publi­qui et por­taré un alfa­jor i aquest diari, i com­par­tiré amb tu la joia d’aquest text de sol i de dol. D’home­natge i comiat, però també de cele­bració de la vida que tu i el pare em vau donar.

*Artista, docent i inves­ti­ga­dora.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia