Un any per incloure Garreta entre els grans

Autodidacte, rellotger, compositor de sardanes, amic de Pau Casals, rival d’Enric Morera... Tot això és una mica veritat i una mica mentida, perquè el reconeixement que va arribar a tenir Juli Garreta (Sant Feliu de Guíxols, 1875-1925) com a músic precoç i brillant ha afavorit que s’instal·lin certes llegendes al voltant de la seva vida. Però el fet és que la gran aportació que va representar la manera com va revolucionar la sardana, precisament perquè sobretot es considerava un autor simfònic, o els seus vincles estrets amb altres personalitats culturals de l’època, des de Jacint Verdaguer a Rafael Patxot o Pau Casals, encara s’han d’estudiar en profunditat per perfilar l’autèntica personalitat d’un músic “tremendament original i sorprenent, que va portar a la partitura uns jocs narratius equiparables als que Joyce va introduir en la literatura”.

Ho diu el musicòleg gironí Joaquim Rabaseda, professor de l’Escola Superior de Música de Catalunya (Esmuc) i comissari de l’Any Garreta, que fa prop de vint-i-cinc anys que estudia l’obra i la figura del compositor ganxó i encara no veu el final de les seves recerques. “Hi ha un munt de documents encara per localitzar i d’altres de gran interès que s’han trobat fa molt poc, com una col·lecció de peces que va compondre al segle XIX, o les postals que va escriure a la família, sobretot al seu germà Josep, el 1905 des de Munic, on havia anat a escoltar el seu admirat Wagner”. És un material d’excepció per resseguir un viatge cabdal en la formació musical de Garreta i que es conserva, des del gener del 2024, a l’Arxiu Municipal de Sant Feliu, que treballa amb un rigor i una tenacitat encomiables en el rescat i la preservació del llegat del compositor, com subratlla Rabaseda. Al mateix fons d’on provenien les postals, entre les quals també n’hi ha d’enviades des de París durant l’estada que va fer-hi l’estiu de 1909 i que guardava la neboda del músic, Maria Garreta, van aparèixer unes quantes partitures inèdites, com les que també conservava curosament Lluís Lloansí, compositor ganxó de sardanes que professava un gran respecte pel mestre i ànima de l’anterior aniversari dedicat a Garreta, el 1975.

És com si només coneguéssim la part més vistosa d’un autor colossal, insinua el comissari de l’actual celebració, encara que sigui la de les obres més rellevants, les que el mateix Rabaseda, junt amb el musicòleg Joan Gay i la cap de col·leccions del Museu de la Música, Marisa Ruiz, ja van catalogar el 2015 i van posar a disposició de tothom en línia. En canvi, continua sense aparèixer un cicle de cançons infantils que va compondre amb lletra de l’arquitecte i poeta Rafael Masó, escrites almenys l’agost de 1907, quan s’anuncia la publicació de la partitura. Rabaseda creu que devien basar-se en els poemes amb què Masó va guanyar la Flor Natural als Jocs Florals de Moià de 1904, i que és molt possible que es cantessin en un festival organitzat el 1913 al Grup Escolar acabat d’inaugurar a Girona, l’actual escola Bruguera. No només això, continua Rabaseda: cent anys després de la seva mort, encara hi ha obres de Garreta pendents d’estrena. “Una peça tan delicada com Mediterrani, que només s’havia tocat el 1918 i el 1919, no es va tornar a escoltar en concert fins que l’octubre passat la va reestrenar l’Orquestra Simfònica del Vallès, dirigida per Xavier Puig”, comenta perplex.

Com en tants altres autors de sardanes, el caràcter popular del gènere pot haver anat en contra del seu reconeixement com a compositor? Rabaseda ho matisa: potser sí que se l’ha menystingut, però és que “va clavar un cop de puny a la taula i va canviar radicalment la idea que fins llavors se’n tenia: la va portar al món simfònic, i si va poder fer-ho, és perquè el seu pensament musical des del principi ja era simfònic”. Ben mirat, continua, “a partir de 1920 deixa d’escriure sardanes, i els últims cinc anys de la seva vida desplega una activitat extraordinària com a compositor de música simfònica i de cambra d’una gran ambició”. Prou inspiradora perquè Rabaseda no dubti a considerar que “Garreta obre el camí que seguirà Eduard Toldrà, de qui podia haver estat el pare espiritual”.

L’Any Garreta, que s’inaugurarà al Palau de la Música el proper 12 de març, data del seu naixement, i es tancarà el 2 de desembre, el mateix dia de la seva mort, ha d’ajudar a desfer malentesos i reforçar el lloc d’aquest músic elegant i alhora discret, de qui els hereus conserven com una relíquia l’únic rellotge que ben mirat va arribar a fabricar al taller familiar, entre els més grans.