El mestre algerià

Bashir Lazhar és algerià. Un algerià, immigrant, que aconsegueix una feina de professor en un col·legi de Montreal, malgrat no tenir papers, ni títol, ni res que se li assembli, una situació inversemblant al nostre país, és clar, que no va curt d'aberracions en això de l'Educació, en què a professors llicenciats en filosofia, autòctons, amb títol i tot en regla, els envien a fer classes a P3, per posar un exemple. A Algèria, Bashir Lazhar no era mestre, regentava un cafè, i la professora era la seva dona. En tot cas, se'ns presenta un personatge que, malgrat haver mentit conscientment per aconseguir la feina, és totalment ben intencionat, d'una exquisida educació, més aviat maldestre a l'hora de relacionar-se amb la gent del seu entorn, que afronta el desarrelament i el distanciament forçat de la família amb un somriure als llavis. Carrega, això sí, tots els tòpics del mestre vocacional, que mira de fer raonar els seus alumnes, que vol aplicar mètodes nous, més racionals, per preparar els seus alumnes que ben aviat es veuran immersos en un món impredictible, i que ha de lluitar contra els prejudicis dels seus companys de feina i el seu rebuig, després de fer treballar els alumnes sobre la violència a l'escola. Al centre són de l'opinió que violència i escola són conceptes que no van junts. Al final, com era previsible, el despatxen. Bashir Lazhar explica la seva pròpia història, esquitxada de flaixbacks, que són els que introdueixen el gir argumental més potent, que no cal desvetllar. La peça, però, és d'una obvietat aclaparadora, previsible, forçant el posat del personatge protagonista per tal que el públic hi tingui empatia sí o sí. La posada en escena, que sembla el resultat d'una por cerval al buit escènic, no facilita la tasca al públic, més aviat al contrari, li desvia l'atenció contínuament. Començant pel munt de taules i cadires escolars que, primer, es troben amuntegades, després s'estendran i, finalment, tornaran a ser amuntegades a patacades, gràcies a un sorollós atac de desesperació de Bashir Lazhar, amb la col·laboració del músic que l'acompanya a l'escenari. Parlant de sorolls, els que emet, a través de diversos instruments i andròmines Joan Alavedra, per representar els alumnes, o per remarcar situacions o estats amb fresses o amb passatges musicals, és un mostrari tan vistós com innecessari; efectista. Per representar el dolor del protagonista en un moment de l'obra, fins i tot provoquen dolor físic en les oïdes de l'espectador a base de cargolar el volum i acoblar micros, mentre l'acordionista castiga l'instrument. A tot això cal afegir que la interpretació de Pepo Blasco no és gens orgànica, no té el text incorporat, de manera que se'l veia insegur i feia un personatge sense matisos, sense riquesa, perquè la manera de dir el text era de supervivència.