cultura

RAQUEL RICART LEAL

GUANYADORA DEL PREMI ANDRÒMINA DE NARRATIVA 2010

“És la novel·la que sempre he volgut escriure”

L'escriptora diu que es tracta d'un homenatge a totes les persones anònimes que són les protagonistes de les nostres vides i que fan que tot siga possible

Raquel Ricart
Nascuda a Bètera, Camp de Túria, es donà a conèixer literàriament en guanyar un accèssit dels premis Malvarrosa (1980). Va col·laborar en les planes de les revistes Celobert i Lletres de canvi. Ha escrit un text dramàtic Ferrabràs (1990), que va ser posat en escena per Bambalina Titelles. Ha publicat la novel·la negra Un mort al sindicat (Tàndem, 1999), el relat juvenil Van ploure estrelles (Tàndem, 2001) i el volum Costums i tradicions, dins del projecte editorial de la Fundació Bromera “Llegir en valencià per a conèixer-nos”. Va ser finalista del premi El lector de l'Odissea 2009, i ha guanyat el 5è Premi Vila de Paterna de narrativa infantil Vicenta Ferrer Escrivà (2009) amb la novel·la El quadern d'Àngela, fins la data la seua darrera novel·la.
A la novel·la s'hi mostra el degoteig del temps, marcat dins de la vida d'una persona, per fer-la única i diferent

Ha estat la gua­nya­dora del premi de nar­ra­tiva amb influència en tot l'àmbit lingüístic. Triat d'entre 19 ori­gi­nals pre­sen­tats enguany, Les rat­lles de la vida narra la història d'una família a través de qua­tre gene­ra­ci­ons, essent els per­so­nat­ges feme­nins el fil con­duc­tor. La seua autora, com­pa­gina el tre­ball a un dels sin­di­cats majo­ri­ta­ris del País Valencià, amb la seua afecció literària.

—Què és el que ha supo­sat per a Raquel Ricart el Premi Andròmina?

—“La veri­tat és que ha estat una ale­gria molt i molt gran, perquè l'Andròmina és un premi molt pres­ti­giat i, sobre tot, pel fet de saber que Les rat­lles de la vida es publi­carà i podrà ser lle­git en un ampli ter­ri­tori i per molta gent”.

—Què hi ha dar­rere de Les rat­lles de la vida?

—“Dons hi ha mol­tes coses. Sin­ce­ra­ment, és la novel·la que volia escriure. En rea­li­tat són el con­junt de mar­ques que la vida va dei­xant en cada existència i volia fer una novel·la, per retre home­natge a totes les dones que m'han pre­ce­dit en la història i que han fet pos­si­ble que jo estiga ací. És, per tant, una novel·la que relata la història d'una família, a través de qua­tre gene­ra­ci­ons i que, mit­jançant aquest relat, assis­tim a l'esde­ve­nir del Poble Valencià. Són moments vitals de les seues vides que mar­quen el decurs del temps entre el final del segle XIX fins arri­bar a l'inici del segle XXI. A la novel·la s'hi mos­tra el dego­teig del temps mar­cat dins de la vida d'una per­sona per fer-la única i dife­rent”.

—Té aquesta novel·la algun per­cen­tatge auto­bi­ogràfic?

—“No podria par­lar de per­cen­tatge auto­bi­ogràfic, però he de dir que es tracta d'un lli­bre ben far­cit d'històries, gràcies a la nar­ració incan­sa­ble de ma mare que, quan era ben menu­deta, m'expli­cava mol­tes i mol­tes històries per inten­tar que fes una men­jada com Déu mana. Segu­ra­ment l'estima per la nar­ració em ve d'aquest fet. Tot això, des­til·lat i fil­trat es troba al lli­bre”.

—La teua dar­rera novel·la pre­mi­ada amb ante­ri­o­ri­tat, ha estat una història d'una jove de 12 anys. Escrius de dife­rent manera quan pen­ses amb aquest tipus de per­so­nat­ges?

—“El fet de com són els meus pro­ta­go­nis­tes, no és una decisió a pri­ori. En Van ploure estre­lles, el pro­ta­go­nista era Pau, un xiquet de 12 anys i al Qua­dern d'Àngela, és una jove de la mateixa edat (una casu­a­li­tat) però que comença a plan­te­jar-se pre­gun­tes de molt de calat. La veri­tat és que, quan escric, faig lite­ra­tura i pense que aque­lla que s'adreça als joves, no ha de trac­tar-se de lite­ra­tura con­si­de­rada com a menor. Jo no escric dife­rent, si el pro­ta­go­nista té 12, 30 o 70 anys. Evi­dent­ment, les experiències són dife­rents i el per­so­natge serà dife­rent, però no rebaixe el nivell lite­rari”.

—Et tro­bes encara cer­cant dins del camp de la nar­ra­tiva?

—“La veri­tat és que en el con­junt del món lite­rari, m'agra­den mol­tes coses i molts gèneres. M'agrada la ciència ficció, la novel·la negra... el con­junt de la nar­ra­tiva en sí. Per tant, el que pro­cure és tei­xir històries i no prenc cap decisió que m'enco­ti­lle el relat. Els lli­bres hi estan al meu inte­rior i, arriba un moment, en que han de sor­tir d'una manera o altra. En aquest sen­tit, he de dir que sem­pre em trobe oberta a la recerca”.

—Satis­feta amb el con­junt de les teues obres?

—“Sí; estic con­tenta. Cada lli­bre té un sig­ni­fi­cat en la meua vida, en la meua tra­jectòria i estic con­tenta. Sí, sí”.

—Ja estàs posada en farina?

—“I tant, clar que sí. Ja m'he posat en marxa amb una nova his­to­ria”.

—Diuen de tu que ets una escrip­tora exi­gent...

—“Bo; segu­ra­ment deu ser així perquè no em con­forme amb qual­se­vol cosa. Pro­cure lle­gir i relle­gir allò que faig abans de donar-li el vis­ti­plau. Segu­ra­ment sóc tan exi­gent amb mi mateix, com ho són un bon gra­pat d'escrip­tors i escrip­to­res que saben que tenen una res­pon­sa­bi­li­tat davant dels seus lec­tors”.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.