«Grand guignol»

Frank Castorf i la Volksbühne retornen per donar forma a l'impossible: la transposició inassolible de Nord, novel·la escrita per Louis-Ferdinand Céline l'any 1960. Céline representa l'home traïdor, odiat per tothom, col·laboracionista i perseguit, sempre amb por i en moviment. A Nord descriu la fugida de França amb la seva dona, la ballarina Lili, el seu amic i actor Le Vigan i Bébert, el seu gat inseparable. Aquest viatge els porta a travessar l'agònica i bombardejada Alemanya, a punt de l'enruna total, on personatges de bogeria es barregen, atrapats per una histèria col·lectiva i brutal: fugitius, nazis, terratinents, prostitutes, gitanos, soldats..., tots obligats a conviure per la més absurda de les idees, la supervivència.

Resseguint el fons i voltant l'escenari unes colossals cortines hi pengen com borrassa; estampades a mitja alçada s'hi llegeixen aquestes paraules: «Die another day.» Un vagó d'època, fet de fustam i ferro, resta al centre de l'espai; és arrossegat pels actors, d'una punta a l'altra, segons l'acció convingui. De dins un munt de mobles esbordellats que seran tirats a escena com escòria. Al davant centenars de llibres espargits i amuntegats que formen un tapit per on transiten actors i músics.

Malgré tout, l'originalitat i lucidesa de Céline el converteixen en un dels grans escriptors del segle XX. Castorf evoca l'espectacle d'aquest ritme narratiu singular, estil intempestiu, caracteritzat per una fúria rabiosa, destructiva, que comporta el nihilisme més desesperat; sempre, però, amb una intuïció apocalíptica i única de la catàstrofe. Mostra les imatges d'aquesta capacitat lírica i d'anàlisi afogada de sarcasme, d'humor irònic, meravellosament cru. Això és el que aconsegueix llambrar l'esplèndida direcció: estil i ritme, ambient desesperat, causticitat descordada davant la delirant i espectral situació històrica; gran mascarada, on els personatges semblen guinyols en mans d'un déu bromista i cínic que evoca les seves criatures a una confusió total. Si l'estil és la persona, el de Castorf és inconfusible. Esprem els seus actors de principi, que dotats d'una increïble energia, es buiden i es trasmuden a pler: excitació, crits, moviments violents, iteració... És una manera de fer torrencial, com la del mateix Céline, on res s'atura; només petits silencis, on la bellesa d'un instant connota encara més la demència imminent. Els actors, de vitalitat desbordant, es mostren divertits i al·lucinats fins a l'extenuació, extraordinaris. Naturalment hi ha nimietat, un cert tedi buscat en la repetició neuròtica de l'excés. Diversos espectadors van durar uns vint minuts, d'altres saltant pel damunt les butaques, tampoc ho van resistir gaire; jo hi tornaria.