cultura

art

istades

Hi serà, Jordi Benito, al MNAC?

Ara que ja sabem del cert que els nous rec­tors del MNAC estan deci­dits a trin­xar els límits cro­nològics del museu per con­ver­tir-lo en el con­te­ni­dor pre­fe­rent de l'art català de tots els temps, inclo­sos els actu­als, recon­forta pen­sar que per fi algú tindrà sen­si­bi­li­tat per artis­tes tan mar­gi­nats com Jordi Benito. Diem Jordi Benito com podríem dir el nom de moltíssims més artis­tes. Per desgràcia, al nos­tre país sem­bla, o els ho sem­bla a molts, que entre Tàpies i Bar­celó no ha pas­sat res.

Un lli­bre

Ens ve al cap el nom de Jordi Benito perquè recent­ment s'ha publi­cat un lli­bret que rei­vin­dica el seu lle­gat d'acci­ons incòlumes, un curiós paquet d'inter­ven­ci­ons artísti­ques vapo­ro­ses que “res­ta­ran per sem­pre sanes i estàlvies pel motiu, sobre­tot, de llur ine­xistència dub­tosa”. Acci­ons para­parèmica­ment ictòpiques de Jordi Benito és un petit opus­cle edi­tat pel Museu de Gra­no­llers i la Nau Côclea amb tex­tos de Car­les Hac Mor i imat­ges de Vicenç Via­plana. Una publi­cació de lec­tura exci­tant que es cap­bussa en l'uni­vers des­fer­mat d'un dels artis­tes con­cep­tu­als més radi­cals. Jordi Benito (Gra­no­llers, 1951-Bar­ce­lona, 2008), el mem­bre més jove del Grup de Tre­ball, va ser pio­ner del body art, de la per­for­mance i de la ins­tal·lació a Cata­lu­nya i a Espa­nya. Per molt menys n'hi ha que han entrat per la porta gran de la història de l'art.

La “ine­xistència dub­tosa” d'aques­tes d'acci­ons tan bru­tals és el de menys si es té en compte, com bé diu Car­les Hac Mor a la intro­ducció, que Benito tenia dues obses­si­ons con­tra­dictòries: “La de voler fer art i la de no voler-ne fer.” I quan en feia era una fera des­bo­cada: “Tocant al perquè del sacri­fici imma­nent a la meva obra, ben mirat aquest hi és per tal com a les meves acci­ons tot és real: si hi pinto, ho faig amb sang de debò; si hi ha un cadàver humà, es tracta d'unes des­pu­lles veri­ta­bles; si hi faig cara de patir o de mare­jat, és que real­ment pateixo i que em marejo de veri­tat; si hi ha algú pen­jat a la paret, no és pas un ninot, sinó una per­sona ben viva, tot i que pot­ser resta immo­bi­lit­zada; si hi ha una escul­tura minoica, aquesta és autèntica; i així amb qual­se­vol altre ele­ment”, con­fes­sava en una con­versa amb el mateix Car­les Hac Mor, el 1987.

Una expo­sició

Al Museu de Gra­no­llers s'esti­men molt Jordi Benito. De fet, en cus­to­dia gran part del lle­gat d'obres. Tot i l'esca­nya­ment pres­su­pos­tari que deu patir, com patei­xen tots els museus del ter­ri­to­ris tan dei­xats de la mà de Déu, ha orga­nit­zat una expo­sició tem­po­ral, però de llarga durada, que els nous res­pon­sa­bles del MNAC farien bé de visi­tar si, com pro­me­ten, volen cons­truir, ara sí, un veri­ta­ble Museu Naci­o­nal d'Art de Cata­lu­nya.

L'expo­sició Meridià Gra­no­llers anys 70. Art de con­cepte i acció res­cata un període d'agi­tació cul­tu­ral esplen­dorós a la ciu­tat valle­sana, que es va eri­gir en l'epi­cen­tre de la reno­vació artística a Cata­lu­nya. “L'art con­cep­tual al país com a movi­ment artístic va escla­tar públi­ca­ment a Gra­no­llers”, defensa la comissària, Pilar Par­ce­ri­sas. Les noves pràcti­ques artísti­ques van escla­tar a Gra­no­llers el 1971 amb les ins­tal·laci­ons pio­ne­res a la Por­xada i amb la I Mos­tra Inter­na­ci­o­nal d'Art. Home­natge a Joan Miró, acom­pa­nyada del I Con­curs d'Art Jove, que per pri­mera vegada va reu­nir un gruix impor­tant dels artis­tes que van for­mar part de la gene­ració de l'art pobre i con­cep­tual a Cata­lu­nya (Car­los Pazos, Fer­ran García Sevi­lla, Àngel Jové, Joan-Pere Vila­de­cans, Sílvia Gubern, Lluís Utri­lla i Josep Pon­satí, entre d'altres).

Per cert, s'ha edi­tat un catàleg mera­vellós que rebla el clau d'un intens tre­ball de recerca docu­men­tal que ha anat a càrrec de Cris­tina Masanés.

No, dues expo­si­ci­ons

Encara no mar­xem de Gra­no­llers. Jordi Benito sen­tia una gran admi­ració per Tàpies i la seva obra. L'any 1977, va ser el seu còmplice en la rea­lit­zació d'una obra molt espe­cial, avui tota una icona de la col·lecció d'art con­tem­po­rani del museu gra­no­llerí. Estem par­lant de l'A o Gran A de Tàpies. Aquell any, el Museu de Gra­no­llers va pre­sen­tar l'expo­sició ACC1. Art Con­tem­po­rani Català 1. Joan Brossa, Joan Miró, Antoni Tàpies, una aven­tura empesa per Benito i un altre infa­ti­ga­ble artista de la ciu­tat, Vicenç Via­plana, lla­vors fidels col·labo­ra­dors del museu. Tàpies es va impli­car moltíssim en l'expo­sició i la va expan­dir amb la cre­ació d'una peça sin­gu­lar, una gran escul­tura amb la lle­tra A, de gai­rebé tres metres d'alçada.

L'expo­sició A. Tàpies a Gra­no­llers, 1977, oberta al públic fins al 8 de gener, relle­geix el procés de cre­ació d'aque­lla obra a través d'una vin­tena de foto­gra­fies inèdites, a més de docu­men­tació diversa de l'època i de l'expo­sició ACC1.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.