Film resistència

El febrer del 2011, en resposta a una invitació de la Berlinale, Jafar Panahi va escriure una carta que acaba així: “A partir d'ara i pels pròxims vint anys, em forcen al silenci. Estic forçat a no poder veure, a no poder pensar, a no poder fer pel·lícules. Em sotmeto a la realitat del captiveri. Buscaré la manifestació dels meus somnis a les vostres pel·lícules esperant trobar-hi allò de què m'han desposseït”. La invitació de la Berlinale era una acció solidaria amb Panahi, que, acusat de la intenció de fer una pel·lícula en contra del règim iranià, havia estat condemnat a sis anys de presó (pena reconvertida en arrest domiciliari) i a vint anys sense sortir del país ni fer cinema. Tres mesos després d'aquella carta, però, va arribar al festival de Canes una clau USB amagada dins d'un pastís que contenia una pel·lícula que “no és una pel·lícula”, però sí és una pel·lícula, i un acte de resistència.

Forçat al silenci, Panahi demostra novament la força de la mirada i el pensament. Pensant va deduir que el règim li prohibia dirigir, però no fer d'actor o llegir el guió de la pel·lícula que no pot fer. Així, doncs, davant la càmera del seu amic Mojtaba Mirtahmasb, Panahi “actua” dins la seva quotidianitat en l'apartament on viu arrestat a Teheran. La importància de la pel·lícula és en la seva mateixa existència, perquè demostra que el cinema pot ser més fort que la censura i l'artista, més intel·ligent que la política que l'oprimeix i el condemna. No es pot dir que Panahi no manifesti angoixa per la seva situació, però també l'humor, el coratge i la imaginació capaços de resistir a la repressió. Màxima admiració per un gran cineasta.