Cric ‘blues'

Mai el Montseny s'havia sentit tan a prop de la riba del Mississipí. La responsabilitat del transvasament cal atribuir-la a un venerable jutge de la cançó, un músic d'ofici impecable i integritat absoluta que fixa la seva identitat des d'un dels temes del seu propi repertori, Jo sóc Francesc Pi de la Serra. En companyia de dos fidels escuders, lliurats a la causa del blues més essencial, el guitarrista Amadeu Casas i l'harmonicista Joan Pau Cumellas, Pi de la Serra va descarregar la munició de la seva nova proposta, Quico Labora, a la pista central d'una de les carpes que el Circ Cric té instal·lades entre el boscatge de Sant Esteve de Palautordera. Un paratge fantàstic per afavorir una nit màgica en què percepció i il·lusió es van donar la mà en benefici de la inspiració i les les bones vibracions.

Més enllà del fellinià entorn i de la celebrada iniciativa del particular rock'n'roll circus impulsat per Tortell Poltrona, el rostre de satisfacció i la immillorable disposició d'un artista en estat de gràcia va obsequiar els assistents amb una vetllada d'autèntic privilegi. Resulta sorprenent com la música que va enverinar les cordes de la guitarra d'un adolescent Pi de la Serra ha estat ara, una vida després, la que ha concedit una nova fesomia al seu cançoner i li ha permès recuperar tot un seguit de cançons que sonen fresques i d'exultant vigència. Títols com ara Blasfemari Mala llengua, Si els fills de puta volessin, L'home del carrer i una extraordinària Passejant per Barcelona van acreditar l'encert de reinventar-se a través del blues sota la inspiració de referents com ara Big Bill Bronzy i René Thomas o fins i tot del mestre George Brassens, de qui va oferir la seva adaptació de Fernanda. Les estrofes de Cultura, una paraula que rima amb censura, van coronar un recital inapel·lable a càrrec d'un dels noms que és història viva de la nostra cançó.