La dama i el bohemi

Quan una comèdia romàntica arrenca d'un plantejament basat en el conflicte entre dos pols aparentment oposats, un pot preveure fàcilment l'itinerari dramàtic que vindrà a continuació, el previsible mapa de moments de joia i entrebancs que molt probablement desembocaran en final feliç i en la superació dels punts de diferència.

El problema de La felicidad nunca viene sola –dirigida per James Huth, poc distingit autor de Lucky Luke– és que en cap moment sembla tenir la més mínima intenció de voler fer un pas que s'aparti d'allò que la gent espera d'ella (i, en vista de l'èxit de públic que la pel·lícula ha tingut a França, els seus responsables deuen estar satisfets d'aquesta opció). No hi ha situacions realment enginyoses, ni tampoc una punxa dramàtica que atorgui una mínima espessor a la història, i tot es limita a combinar amb professionalitat mecànica els ingredients d'una fórmula, que dóna com a resultat un producte lleuger i efímer com un Calippo.

L'argument de La felicidad nunca viene sola ret homenatge explícit a Los Aristogatos, a partir de la trobada entre una dona rica amb tres fills i un músic bohemi, vividor i faldiller amb aversió al compromís, que treballa per a l'agència de publicitat de l'exmarit de la dona. Personatges interpretats per una Sophie Marceau i un Gad Elmaleh que semblen trobar-se en pel·lícules diferents i entre els quals no es produeix la química desitjada; de la mateixa manera que no acaba de funcionar el maridatge entre comèdia sentimental i gags visuals que proposa la pel·lícula. El millor acaba sent la dignitat que François Berléand acaba atorgant al malvat de la funció.