«Mentre el poble no es defineixi clarament, la nostra llengua patirà»

–«El meu interès per la llen­gua va néixer de manera mera­ment natu­ral. Estu­di­ava a Lleida i tot fun­ci­o­nava en espa­nyol. Tenia un germà que em deia que l'escrivís en català. No en sabia gens i ell em cor­re­gia. A poc a poc m'hi vaig començar a engres­car. En aque­lla època ja m'agra­dava la gramàtica i amb l'ajut de mon germà vaig entrar en conei­xença del català escrit. La vida m'ha dut per altres camins, vaig dei­xar el magis­teri a Lleida per estu­diar filo­so­fia i lle­tres i vaig fer clàssi­ques, perquè en aque­lla època no hi havia català. Just l'any que aca­bava, el 1965, es va treure la pri­mera càtedra de català, que la va gua­nyar Antoni Comas. El català va començar a obrir-se camí, i poc a poc es va crear un depar­ta­ment i després una lli­cen­ci­a­tura. Aquest pro­fes­sor conei­xia els meus interes­sos lingüístics i em va pro­po­sar ser aju­dant de la seva càtedra, i d'aquesta manera va començar tot. Vaig fer la tesi doc­to­ral i vaig treure una plaça, i em vaig anar con­so­li­dant. Després de les opo­si­ci­ons vaig que­dar més adhe­rit a assig­na­tu­res de llen­gua que no pas de lite­ra­tura, i vaig que­dar-me a la secció de lingüística.»

–«Això és força fortuït i al mateix temps natu­ral. Suposo que el meu pen­sa­ment era més incli­nat a la reflexió sintàctica i estruc­tu­ral que no pas a l'audi­tiva. Sense saber com, et vas infor­mant més sobre una cosa que sobre l'altra. El més natu­ral és interes­sar-se pel lèxic, l'aspecte apa­rent­ment més acces­si­ble a tot­hom, i la fonètica. En qual­se­vol matèria, però, arriba un moment que has de fer un pas més. Amb una llen­gua, el català, el por­tuguès, l'italià, ja no en tens prou perquè t'ado­nes que les llengües són alguna cosa més que una llen­gua con­creta. Ales­ho­res comen­ces a obrir-te cap a la lingüística gene­ral i t'engres­ques amb algun autor, com ara Coro­mi­nes o Fabra. A la llarga, sense que el lèxic deixés d'interes­sar-me, la sin­taxi em cri­dava més l'atenció; és una part de la lingüística molt rica i com­plexa perquè conté estruc­tu­res poc visi­bles.»

–«Tra­di­ci­o­nal­ment s'ha dit que una llen­gua és una manera de trans­me­tre el món, però per­so­nal­ment no diria ni que sí ni que no. Són mane­res de dir que una llen­gua és l'expressió per­so­nal més clara de tot el que veus. Més aviat diria que la manera dife­rent de veure el món et ve de la rea­li­tat, del que tens al davant, no de la llen­gua. Per exem­ple, si tens una vida agrícola el teu pen­sa­ment es forma a base d'imat­ges agrícoles, però si has nas­cut en una ciu­tat de gra­ta­cels, no tens aque­lla vivència de plan­tes i ani­mals i colli­tes, i la teva llen­gua expressa altres rea­li­tats.»

–«Quan comen­ces a estu­diar la llen­gua, et cen­tres en els aspec­tes nor­ma­tius, és a dir, en allò que et fa dub­tar, i mires d'acla­rir-ho. Després vaig estu­diar dife­rents cor­rents lingüístics, com ara l'estruc­tu­ra­lisme i la gramàtica gene­ra­tiva de Chomsky, que em va engres­car quan tenia vint anys perquè esti­mu­lava la meva ment i em por­tava molt més enllà de l'estadi nor­ma­tiu. En qual­se­vol pro­fessió, el fac­tor emoció és impor­tant. És a dir, emoció és una mena d'interès per con­ti­nuar vivint. Quan ja no tens interès per aquell men­jar o per aque­lla com­pa­nya, per aque­lla feina, ales­ho­res has per­dut l'interès per rela­ci­o­nar-te amb el món i comen­ces a morir. Amb la lingüística passa el mateix; quan des­co­brei­xes un para­digma nou que t'obliga a estu­diar altres matèries et des­perta interes­sos que et por­ten a uns altres. Ales­ho­res et pas­ses tre­ba­llant en una cosa durant anys, tal com va pas­sar amb la gramàtica gene­ra­tiva cata­lana, que em va dur cinc anys de tre­ball amb en Sebastià Bonet, i que no va ser gens fàcil (vaig patir molt), i et situa en un altre món. D'una banda et sents molt més humil i de l'altra ets capaç d'enten­dre mol­tes més coses i més aspec­tes. Ales­ho­res t'ado­nes de la diferència que hi ha entre una per­sona que s'ha que­dat fent de cor­rec­tor i tu, que has lle­git molta bibli­o­gra­fia. Sem­bla que aquell que s'ha que­dat cor­re­gint i tu sabeu el mateix, i no és veri­tat. Tu tens uns conei­xe­ments que mol­tes vega­des no són direc­ta­ment apli­ca­bles, però et cons­tru­ei­xen un món més ric i et con­ver­tei­xes en més pru­dent. No cri­ti­ques tant la gent, veus que la llen­gua és molt com­pli­cada. Però al mateix temps el conei­xe­ment et pro­voca més neguit: d'una banda, no dónes l'abast, et veus obli­gat a ser més rea­lista; de l'altra, vas com­pre­nent què són els estats repres­sius, què són les per­se­cu­ci­ons lingüísti­ques, què vol dir una llen­gua per a un poble, per què uns defen­sen la llen­gua, per què els altres l'ata­quen... Entre­tant, vas des­co­brint per­so­nes que són molt sòlides i t'ado­nes que les coses que escri­uen et por­ten molt més lluny perquè són més intel·ligents i qual­se­vol cosa que diuen té molta més fondària. Els per­so­nat­ges que m'han influït són Fabra, Coro­mi­nes i Chomsky. Aquest últim m'ha fet patir molt, perquè escriu molt mala­ment, en canvi Fabra és molt trans­pa­rent i Coro­mi­nes també: escriu una llen­gua molt clara i alhora molt rica.»

–«Fer arti­cles de diari és una dis­ci­plina real­ment difícil, però t'aporta mol­tes satis­fac­ci­ons. No només he par­lat dels aspec­tes nor­ma­tius, sinó de soci­o­lingüística, política, sobre con­gres­sos i sobre lli­bres que m'han agra­dat i això m'ha obli­gat a pre­ci­sar una mica més, per exem­ple, sobre què és l'estil, aquesta cosa tan mis­te­ri­osa. També m'ha agra­dat prac­ti­car la llen­gua, no pas només estu­diar-la: forçar la llen­gua, o defen­sar alguna cosa que els puris­tes no volen accep­tar perquè em sem­bla que és bo per la llen­gua.»

–«Exac­ta­ment. Això és una cosa abso­lu­ta­ment primària: pri­mer és la vida i després ve el regla­ment, pri­mer és la pro­ducció que la gramàtica, la novel·la que la norma... Això és tan evi­dent que no es pot con­tra­dir. La norma és sim­ple­ment un ins­tru­ment, una crossa.»

–«L'acadèmia ha de tre­ba­llar de la manera més rigo­rosa pos­si­ble. Per poder arri­bar a con­clu­si­ons cal fer abans mol­tes anàlisis menu­des i con­sen­suar molts detalls. Una acadèmia fa una feina sense la qual la soci­e­tat que fa ser­vir la llen­gua ani­ria per­duda. El pro­blema és que la soci­e­tat ha de ser sana, perquè si no, no fa bon ús de l'acadèmia. Si la comu­ni­tat està malalta, es pre­o­cupa molt més d'aspec­tes repres­sius i nor­ma­tius que no pas de la cre­ació. Els cre­a­dors que tre­ba­llen amb la llen­gua han de ser molt cons­ci­ents del que això repre­senta. Afor­tu­na­da­ment, en cada època hi ha hagut per­so­nes que han tin­gut cri­te­ris pro­pis i que han donat exem­ple de llen­gua molt rica, com ara Car­ner o, en l'actu­a­li­tat, molts tra­duc­tors. L'acadèmia ha de fer una feina ben feta, perquè si no la soci­e­tat no pot tre­ba­llar bé amb aquesta matèria. La gent de seguida sim­pli­fica i pensa que els acadèmics només repri­mei­xen i el que fan és fona­men­tar tant bé com poden la llen­gua estàndard, però en defi­ni­tiva els res­pon­sa­bles són els usu­a­ris, són els par­lants.»

–«Aquest és un aspecte que pre­o­cupa tots els pro­fes­si­o­nals de la llen­gua, perquè hi ha impli­cats fac­tors polítics. En prin­cipi, la diver­si­tat d'auto­ri­tats és difícil de com­pa­gi­nar amb l'ideal de la uni­tat de la llen­gua; però la situ­ació s'agreuja si dar­rere hi ha una volun­tat explícita o implícita d'afe­blir la llen­gua. Hem d'explo­rar en quin ter­reny ens tro­bem i com s'ha d'actuar en aques­tes cir­cumstàncies.»

–«L'arrel del pro­blema és de tipus polític. Men­tre aquest poble no defi­neixi què vol ser com a poble i què vol que siguin els seus indi­vi­dus –i, per tant, què vol fer de la seva llen­gua– aquesta llen­gua patirà sem­pre. Defi­nir de manera clara vol dir ser molt cons­ci­ent que una llen­gua petita no pot sobre­viure a les pres­si­ons econòmiques, polítiques i demogràfiques. En canvi, si aquesta llen­gua per­tanyés a un país que política­ment no tingués pro­ble­mes de reco­nei­xe­ment de si mateix, com els països nòrdics, és molt pro­ba­ble que no haguéssim arri­bat a una situ­ació en què la llen­gua està recu­lant d'una manera claríssima i alar­mant. El pro­blema afe­git és que tota la classe política i diri­gent intenta negar això i anar vivint i pas­sant anys sense posar-hi el remei dràstic que és el de plan­tar cara a l'Estat i can­viar les rela­ci­ons amb ell, si és que es vol sobre­viure com a poble. Sal­var la llen­gua vol dir fer que aquesta llen­gua sigui, com a mínim, igual que l'altra, però la política actual no va per aquest camí, sinó pel camí de no voler saber què està pas­sant i de posar-hi pedaços.»