Alma, l'ànima d'Alfred Hitchcock

No és estrany que una pel·lícula sobre Hitch­cock posi al cen­tre de la trama la pro­ducció de Psi­cosi, la seva pel·lícula més famosa. A l'excep­ci­o­nal lli­bre que li va dedi­car François Truf­faut, El cinema segons Hitch­cock, una llarga entre­vista del crític i cine­asta francès al direc­tor anglès en què ana­lit­zen tota la seva fil­mo­gra­fia, diu aquest últim sobre Psi­cosi: “La cons­trucció d'aquesta pel·lícula és molt interes­sant i és la meva experiència més apas­si­o­nant com a joc amb el públic. Amb Psi­cosi, diri­gia els espec­ta­dors exac­ta­ment igual com si toqués l'orgue”.

Ads­crita, doncs, a l'ano­me­nat cinema dins del cinema, cen­trada en la cre­ació d'una obra mes­tra, Hitch­cock (la pel·lícula que arriba avui als cine­mes) té els avan­tat­ges i incon­ve­ni­ents d'aquest subgènere cine­ma­togràfic: d'una banda, es cons­tru­eix a par­tir d'uns per­so­nat­ges i fets excep­ci­o­nals, una història apas­si­o­nant amb final feliç; de l'altra, el perill –enorme– de que­dar a l'ombra de l'obra sobre la qual es parla, i la difi­cul­tat d'aga­far actors actu­als i fer-los inter­pre­tar per­so­nat­ges per­fec­ta­ment gra­vats a la retina del públic. Posar Ant­hony Hopkins en el paper d'Alfred Hitch­cock i Scar­lett Johans­son en el de Janet Leigh era una ope­ració arris­cada, tant com ho va ser fa un any que Mic­he­lle Willi­ams inter­pretés Marilyn Mon­roe a La meva set­mana amb Marilyn (en aquest cas més reei­xida, segons l'Acadèmia de Hollywood, que la va nomi­nar a l'Oscar).

Tor­nant a Psi­cosi (1960), Alfred Hitch­cock con­fes­sava a Truf­faut que “l'únic que em va agra­dar del lli­bre i em va deci­dir a fer la pel·lícula va ser la ins­tan­taneïtat de l'escena de la dutxa; és quel­com com­ple­ta­ment ines­pe­rat, i per això, em va sem­blar interes­sat”. És un efecte sor­presa que el direc­tor va mul­ti­pli­car a la pel·lícula tri­ant per a aquest paper l'estre­lla prin­ci­pal de la pel·lícula, Janet Leigh: “No hi ha cos­tum de matar l'estre­lla en el pri­mer terç del film”, deia Hitch­cock, una frase que en l'actu­a­li­tat encara és per­fec­ta­ment vigent.

En el seu pri­mer llarg­me­tratge de ficció, el guio­nista anglès Sacha Ger­vasi (coau­tor del guió de La ter­mi­nal, de Spi­el­berg i direc­tor del docu­men­tal Anvil: el somni d'una banda de rock) mos­tra la difícil ges­tació de Psi­cosi, una pel·lícula que va finançar el mateix Hitch­cock hipo­te­cant la seva mansió, i que final­ment es va con­ver­tir en la més famosa de les 53 que va diri­gir. Ger­vasi ens mos­tra les dis­pu­tes del direc­tor amb l'estudi Para­mount, alguns moments del rodatge de la pel·lícula... Però no és la difícil cre­ació d'una obra mes­tra el que interessa Sacha Ger­vasi, sinó des­co­brir la veri­ta­ble per­so­na­li­tat d'Alfred Hitch­cock, un home que va con­rear hàbil­ment la imatge pública ama­gant com era de debò. La clau, per a Ger­vasi, es troba en una dona. I no és cap de les actrius ros­ses que van abun­dar a la seva fil­mo­gra­fia, sinó en la seva muller, Alma Revi­lle, una guio­nista plena de talent que, des de dar­rere els bas­ti­dors va con­tri­buir deci­si­va­ment a l'èxit del direc­tor. Sacha Ger­vasi con­ver­teix Hopkins en un geni bri­llant i neuròtic, pro­fun­da­ment ena­mo­rat d'Alma –inter­pre­tada per Helen Mir­ren–, que era molt més que la seva esposa: tot l'hi ho con­sul­tava, estava gelós d'ella i la feia sen­tir gelosa amb els seus flir­te­jos amb les actrius ros­ses, i de vega­des l'aju­dava a superar els col·lapses cre­a­tius.

Sacha Ger­vasi con­ver­teix la història d'amor d'Alfred i Alma en l'eix cen­tral de la pel·lícula, i si hem de fer cas de la seva tesi, ella també és res­pon­sa­ble de la sen­sació que evo­cava el crític cana­denc David Gil­mour al lli­bre Cine­club, quan va veure per pri­mer cop Psi­cosi: “A vega­des, tens tanta por que que­des para­lit­zat, l'elec­tri­ci­tat et recorre el cos com si hagues­sis posat el dit en un endoll de la paret”.