Brasil entre clavells

Bob Dylan, en l'homenatge que se li va fer ara fa uns dies a Los Angeles, va recuperar unes reflexions de Sam Cooke, quan algú va dir al soulman que tenia una veu preciosa. “Bé, molt amable de part seva –es veu que va dir Cooke–... Però les veus no haurien de mesurar-se per si són molt o poc boniques, sinó per la seva capacitat de convèncer-te que allò que t'expliquen és la veritat.”

Estrella Morente, divendres al Palau, no únicament va tornar a demostrar-nos que té una veu preciosa, sinó que, a més, ens va fer creure que, al darrere de tots els seus laments de ressonàncies brasileres, hi havia la veritat... i res més que la veritat. Acompanyada només de Niño Josele a la guitarra i lluint un vestit blanc amb aires de núvia en la primera part i un de roig tòrrid en la segona, la primogènita d'Enrique Morente va anar desgranant una per una les emocions que es concentren en les cançons –Vinícius de Moraes, Jobim, Pixinguinha, Milton Nascimento, Villa-Lobos...– que nodreixen el seu últim disc: Amar en paz.

Observada, a la primera llotja, per l'instigador i productor de l'aventura (el cineasta Fernando Trueba) i per Javier Mariscal (que s'ha cuidat del disseny de la coberta del disc), Morente i Josele van impregnar de jondura i duende el repertori clàssic del Brasil i, sense cap mena de concessió a cançoners d'altres procedències, van marxar ovacionats d'un escenari ple de clavells.

Forta arrencada, amb ple al Palau inclòs, del Guitar BCN, que demà mateix rep James Vincent McMorrow i que en els pròxims mesos compta viure moltes més nits especials.