Antoni Casas Ros sembra el misteri

Pel poc que se'n sap, Antoni Casas Ros, nascut a Perpinyà i resident en algun lloc imprecís entre Niça i Roma, és un tipus d'uns 43 anys que en fa una vintena va tenir un greu accident de cotxe intentant esquivar un cérvol, de resultes del qual va quedar desfigurat i tocat d'una rara adoració per les cornamentes. Reclòs des de llavors en un món secret, s'ha dedicat a l'escriptura d'això que se'n diu autoficció amb un rendiment de saldo positiu: finalista del Goncourt per a debutants, fitxatge per Gallimard i per Seix Barral, estupefacció de la crítica per la seva sordidesa verbosa i la propina d'obligar Enrique Vila-Matas a desmentir qualsevol relació amb l'interfecte per acabar d'alimentar el mite lúgubre que Antoni Casas Ros pugui no existir en absolut.

Ningú no ha vist mai aquest autor misteriós que escriu en francès, ni els seus editors, que s'hi comuniquen per correu electrònic, com Jorge Morales, que acaba de publicar a El Llop Ferotge el primer llibre de Casas Ros en català, Medusa, en traducció de Ferran Ràfols Gesa (responsable de la magnífica versió de Moo Pak, de Gabriel Josipovici). El llibre, una prosa al·lucinògena xarbotada de truculència sanguinolenta i romanticisme exacerbat, aspira a engreixar això de la “metaficció poètica” amb un punt d'arrencada força sensacional: un noi amb la cara deformada per la picada d'una estranya medusa assisteix, amb gran lirisme, a la irrupció d'un psicòpata armat amb un matxet a la sala d'urgències d'un hospital, on sembra el terror a base de desmembraments i violacions.