Txan txan txan txan ninoní ninoní nino

“Si vostè o cap dels seus agents fos­sin detin­guts, el nos­tre govern nega­ria qual­se­vol par­ti­ci­pació.” Així començaven els epi­so­dis a Missió impos­si­ble (1966). Un cop escol­tat i auto­des­truït l'enre­gis­tra­ment, la careta escla­tava amb la flama d'un llumí i l'ober­tura d'una de les ban­des sono­res més con­tun­dents de la tele­visió cre­ada pel com­po­si­tor, pia­nista i direc­tor d'orques­tra argentí Lalo Schi­frin. El seu impacte encara és vigent per les adap­ta­ci­ons cine­ma­togràfiques que con­ti­nuen posant l'èmfasi de les esce­nes d'acció en aquest tema. Schi­frin, que havia estat arran­ja­dor de temes de Xavier Cugat i músic de jazz, va tenir altres èxits tele­vi­sius, com ara la sin­to­nia de Man­nix (1967), sèrie d'inves­ti­ga­dor pri­vat que per pri­mer cop incor­po­rava com a assis­tent i aju­dant una noia de color. Schi­frin, que en el cinema va ser l'autor del tema de Harry el Brut, va tenir un altre èxit tele­vi­siu als anys setanta: Starsky i Hutch, amb un ritme més dels setanta i amb un cert influx d'Isaac Hayes, que amb la sin­to­nia de Shaft havia revo­lu­ci­o­nat el món de les ban­des sono­res al cinema i, de retruc, a la tele­visió.

Però estem en les pri­me­res èpoques de la tele­visió a l'Estat espa­nyol i si hi ha una sin­to­nia que feia fer caval­car la mai­nada damunt d'un pal d'escom­bra era la música de Bonanza. “Vamos todos hacia Bonaza”, can­ta­ven a l'escola sense saber ben bé d'on sor­tia la lle­tra. Bonanza (1959) era un wes­tern, amb indis, xèrifs, vaquers i assal­ta­dors de bancs però amb tra­mes també de comèdia de situ­ació per tots els con­flic­tes que es produïen entre els tres fills de Ben Cartw­right, pro­pi­e­tari del ranxo La Pon­de­rosa: Adam, la mare del qual va morir en el part; Hoss, fill d'una dona d'ori­gen suec, morta per les flet­xes índies, i Joe, fill de la dar­rera esposa de Ben, una fran­cesa de Nova Orle­ans, que va morir en caure d'un cavall. Tot i la tragèdia es trac­tava d'una sèrie fami­liar que con­vo­cava tots davant del tele­vi­sor quan sonava la música de David Rose, men­tre un plànol de Car­son City es cre­mava. Rose també va ser autor dels temes d'El Gran Cha­par­ral (1967), un wes­tern fosc per l'època, i La casa de la pra­dera (1974), emo­tiva sèrie que inter­pre­tava Mic­hael Lan­don, el mateix actor que feia el paper de Joe Cartw­right. La història de Laura Ingalls va cap­ti­var mili­ons de tele­es­pec­ta­dors. David Rose faria també el tema d'Auto­pista hacia el cielo, sèrie amb la qual Mic­hael Lan­don va pas­sar de la dolça sen­si­bi­li­tat a l'ensu­cra­ment més emba­fa­dor.

Els vui­tanta van donar també grans moments musi­cals que posa­ven en alerta els tele­vi­dents. Sobre­tot les mes­tres­ses de casa, que, en sen­tir cer­tes notes, s'eixu­ga­ven les mans, tan­ca­ven el foc i, direc­tes al men­ja­dor. Era el moment de no per­dre's el capítol de Dinas­tia (1981), com­post i arran­jat amb força ambi­en­tació orques­tral per Bill Conti, autor també del Bond Només per als teus ulls, i de, natu­ral­ment, Fal­con Crest (1985). Ara, si una música va emba­far com l'àpat de Sant Esteve va ser la de Verano azul. A xiu­lar tots.