Amb un peu fora de camí

Com apunta el títol d'aquesta opera prima de l'argentí Martín Shanly, Juana té dotze anys, una edat en què se suposa que la infan­tesa deixa pas a l'ado­lescència. Una edat en la incer­tesa. Juana estu­dia en un col·legi anglès, que vol ser un cen­tre dis­tin­tiu en la for­mació dels nens i nenes de clas­ses benes­tants de Bue­nos Aires, i s'hi sent estra­nya. Pot­ser, però, es podria sen­tir estra­nya en qual­se­vol altre col·legi. De fet, no sabem si se sent estra­nya. Com no aca­bem de saber què li passa a Juana, que té unes notes pèssi­mes i sem­bla absent a les clas­ses, que no s'ha après ni una línia del text d'un musi­cal que es repre­sen­tarà al cen­tre, que no acon­se­gueix fer amics i sobre­tot cap­tar l'interès d'una nena nova al col·legi per la qual pot­ser sent un afecte o una curi­o­si­tat espe­cial, que està sola, com es mos­tra sovint en els enqua­dra­ments.

Aquest no aca­bar de saber què li passa a la pro­ta­go­nista de Juana a los 12 (inter­pre­tada per Rosa­rio Shanly, ger­mana petita del direc­tor) no és una man­cança del film, sinó un seu mèrit i, en tot cas, és la seva intenció en uns temps en què tots els com­por­ta­ments es tipi­fi­quen i qual­se­vol des­vi­ació de la norma és reduïda a una pato­lo­gia. Juana té un peu fora de camí, però Martín Shanly no pretén donar-ne una expli­cació o atra­par el per­so­natge en una cate­go­ria. Prou que hi estan dis­po­sats els met­ges i els psicòlegs que l'ate­nen, a instàncies d'una mare que, men­tre que el pare és una figura absent, delega en mes­tres de suport i espe­ci­a­lis­tes. No li fa prou cas aquesta mare que, quan la filla li diu que no dorm perquè el cap li dóna vol­tes, li retreu que no la deixa ester­nu­dar? Pot­ser sí. Però Shanly no subrat­lla res, no fa evi­dent res. Hi és tot implícit, com el fet que un col·legi d'elit és una màquina d'excloure. També són dis­crets els ges­tos de la rebel·lió, com ara quan Juana tre­pitja la gespa d'un jardí.

El cas és que Juana sem­bla que no comprèn el món i que aquest, indi­fe­rent, no la comprèn. En la seva vol­guda dis­creció, en la tona­li­tat menor en la qual dis­corre sense estridències, el film adqui­reix ell mateix una estra­nyesa, alguna cosa inqui­e­tant, un cert mis­teri. Què sug­ge­rei­xen els som­nis de Juana, que es visu­a­lit­zen amb un for­mat més extens que el qua­drat que, opri­mint el per­so­natge, domina en el film? Hi ha una esca­pada al mar, com la que sal­vant totes les distàncies fa Antoine Doi­nel al final de Les 400 coups, fins arri­bar a un pre­ci­pici al qual s'aboca la fràgil Juana.