Mirar i ser mirat

Rasmus Nilausen (Copenhaguen, 1980) és de la classe d'artistes que exerceixen de far generacional. Ho vaig descobrir fa pocs anys quan vam impulsar un reportatge sobre la pintura catalana emergent. Vam reunir una colla de pintors de menys de 30 anys per detectar les pulsions del que s'intuïa que era un nou corrent pictòric que, amb el temps, s'ha confirmat. Nova perquè ha fet un canvi de xip estètic i, sobretot, perquè s'ha desempallegat de vells complexos d'inferioritat i ja no té por de ser qualificada d'anacrònica. Tots ells, o la majoria, es van presentar a la cita fascinats pel treball de Nilausen i per la projecció que li havia donat una exposició que acabava de fer a La Capella, un territori poc avesat a donar visibilitat a la pintura, esclau de les pràctiques presumptament més innovadores i originals, és a dir, les que estan aliades amb les noves tecnologies. Nilausen va trencar aquesta tendència tan comuna en les convocatòries de promoció de l'art jove amb una proposta de pintura radical. Radical en el sentit més convencional: el mitjà i la finalitat de seu projecte és estrictament la pintura.

Els pintors joves ho tenen cru. El pes de la tradició de l'art conceptual continua sent tan contundent que no tenen més remei que moure's en les cunetes i lluitar contra el buit i la indiferència. Però és precisament aquesta condició de marginalitat el que fa encara més seductor el treball de Nilausen com a espai de resistència contra l'establert. I amb una convicció que posa els pèls de punta: “no tinc cap més opció que pintar”, subratlla aquest creador que ja fa 15 anys que viu a Barcelona. La pintura és una cosa tremendament seriosa i exigent, i ell, a més de saber-ho, ho converteix en l'estímul de la seva feina. Pinta i repinta, flirteja amb l'accident, ensabona l'error, fa i desfà, afegeix i elimina, amb l'obsessió de crear “la pintura perfecte”.

Després de La Capella, ha continuat fent el seu camí. Va fer una intervenció agudíssima al Nivell Zero de la Fundació Suñol i recentment ha fet la seva primera individual en una galeria barcelonina, l'Estrany de la Mota. Per què Nilausen? Per què la pintura pot tenir encara una raó de ser?

De les seves exposicions se surt amb la sensació d'haver mirat i d'haver estat mirat. El seu art té aquesta capacitat de generar-nos el neguit que ens vigila, que ens interpel·la, que cerca alguna cosa dins nostre, com qui remena amb els dits agitats un calaix atapeït de trastos i no s'atura fins que troba el que desitja. L'artista parteix de la història de la pintura i troba l'influx principal en el gènere del bodegó per obrir conflictes en la nostra rutina. Els objectes més normals i corrents, humils i insignificants que formen part de la nostra vida, que tenim a prop nostre, adquireixen un protagonisme tan sobtat que la familiaritat esdevé estranyesa. Aquest còctel emocional tan desconcertant l'experimenten aquests dies les persones que caminen abstretes pels voltants de la parada de metro de la Torrassa de l'Hospitalet de Llobregat. Un mural gegant, de 5x7 metres amb catorze llesques de pa desmesurades, interfereix els pensaments dels vianants i els transporta a una dimensió màgica de la seva quotidianitat a la qual, per banal que sigui, Nilausen dota d'aura artística. Aquest és el secret de la seva pintura: parla de nosaltres i ens parla a nosaltres.

La intervenció forma part del programa d'accions al Districte Cultural de l'H, concretament d'un cicle de pintures murals, de títol 12+1 (cada mes, un artista s'enfronta al mur de la Torrassa), que coordina l'associació Contorno Urbano amb l'assessorament de la Fundació Arranz-Bravo i el bon ull del seu director, Albert Mercadé. No ens queda més espai per parlar de la golejada artística que està fent l'Hospitalet a Barcelona. Antològica.