La realitat invisible

Diu el pintor Albert Gonzalo (Tarragona, 1954): «La meva vida és la meva obra, sense ella jo no tindria cap mena d'al·licient per viure-la.» Aquesta simbiosi és obvia. Quan el vaig conèixer, a principis dels noranta, el primer que em va sorprendre va ser la seva manera de vestir. Gonzalo porta (encara ara) peces d'inspiració oriental o, més ben dit, directament orientals. Orient sempre ha estat la seva fons d'inspiració. Primer va ser la filosofia sufí, que li va obrir la porta al pensament islàmic. La força de les lectures i els viatges el va empènyer a fer un periple per les religions i les cultures de tot Orient, des de l'Índia fins al Japó passant per la Xina. Del budisme zen al taoisme sense oblidar, però, les seves arrels clàssiques mediterrànies, que el porten a la lectures dels grecs clàssics. «Sóc fill de pintor. El meu pare tenia una bona biblioteca d'art i de nen m'encantava mirar les làmines de l'art egipci i de l'hindú.» Aquests somnis d'infant es van fer realitat quan va poder fer el seu primer viatge a Egipte. «Però en comptes de trobar-me l'Egipte clàssic, vaig descobrir l'Egipte islàmic.»

Els seus quadres (que es poden veure a la galeria Víctor Saavedra de Barcelona fins al 31 d'octubre) són una visualització del lligam que ha establert Gonzalo entre tots els pensaments i totes les imatges de les cultures orientals que ha anat processant en una mena d'acoblament personal de tot allò que el fascina. «Sóc un amant de l'art, la meva vida està en funció de la creació, em puc passar de 12 a 16 hores diàries dibuixant, pensant i llegint.»

La vida de Gonzalo és un work in progress que agafa forma en papers o teles pintades amb les quals es representa el seu pensament. «La plàstica no m'interessa, el que es veu a les meves obres són reflexions que prenen determinades formes. Per a mi, pintar és representar una història impossible», diu.

En aquest sentit, Gonzalo pinta la invisibilitat en tant que les seves reflexions són processos personals, que tot i la seva realitat, encara no són prou evidents per a la gent. «A la vida hi ha moltes coses que són intenses, reals i belles, però que són invisibles perquè es deixen de banda». L'artista concentra la seva crítica en el món de l'art. «Com a col·leccionista he pogut adquirir peces orientals de ceràmica a bon preu perquè no es valoraven. Però quan un museu europeu en fa una exposició i un catàleg, aquella mateixa obra agafa visibilitat.»

Tot i la seva passió pel món oriental, que l'ha portat a exposar i residir petites temporades a Tailàndia i el Japó, Albert Gonzalo no es considera un orientalista, «també m'emociona molt l'art romànic, un estil que també va ser invisible a molts ulls que quedaven enlluernats pel gòtic francès».

L'exposició que presenta aquests dies a Barcelona pren com a títol el nom de Caelum contraxit, un concepte extret de l'obra d'Horaci i que ha estat interpretat de múltiples maneres. Una de elles fa referència a la connexió entre el cel i la terra, per això els seus quadres no solen ser horitzontals sinó verticals. Fins a tal punt, que alguns d'ells toquen en un extrem el sostre i a l'altre, el terra de la sala. En el text del catàleg, Gonzalo cita Hermes Trismegistro: «Allò que es troba a baix és com allò que es troba a dalt, i el que el es troba a sobre és com el que hi ha a sota.»

Gonzalo circula físicament, espiritualment i artísticament per aquests camins de connexions conceptuals, plàstiques i literàries. Un món invisible que fa visible a les seves teles amb un procediment més proper a l'alquímia que a les convencions acadèmiques de la pintura.