Renunciar a tancar el cercle virtuós

El direc­tor Lluís Pas­qual té una forta tendència al tea­tre italià. No és d'estra­nyar, per la seva relació amb el Pic­colo de Milà i la seva etapa a la Bien­nal del Tea­tre, a Venècia. A tea­tro con Edu­ardo res­pira, i molt, el joc d'Els feréstecs, de Gol­doni, que Pas­qual va diri­gir a la sala Fabià Puig­ser­ver el 2013. El direc­tor ha vol­gut ajun­tar dues peces de De Filippo. Aquesta volun­tat de casar-les no es reforça amb cap solució dra­matúrgica que les uneixi (si no és el monòleg de Jordi Bosch anun­ci­ant la pausa que no es farà i l'entrada dels músics). Pro­ba­ble­ment, hi havia on uni­fi­car-les perquè en totes dues hi ha una certa ter­gi­ver­sació de la rea­li­tat, sigui a través de l'art tea­tral (en l'assaig del pri­mer qua­dre d'Home i senyor) o en el món paral·lel de la fan­ta­sia i la il·lusió (del segon títol: La gran il·lusió).

Home i senyor, un esquitx de joven­tut de De Filippo, té del qua­dre cos­tu­mista de Natale in Casa Cup­pi­e­llo aque­lla can­ta­re­lla de per­so­nes que es fan més impor­tants del que són, i que sem­pre hi acaba entrant el fred (o la calor sufo­cant), la gana i la pica­resca (com aquells que pro­cu­ren cui­nar a l'habi­tació per estal­viar cos­tos a la seva migrada eco­no­mia). L'absurd hi fa estada per una com­pa­nyia que no té prou actors per defen­sar el mun­tatge i ha de bus­car fórmu­les per expli­car la mateixa trama però que, en canvi, és incapaç de des­pen­dre's d'un apun­ta­dor inne­ces­sari.

Pel que fa al segon qua­dre, molt més extens i ambiciós, La gran il·lusió, res­pira també un cert xar­la­ta­nisme però sap con­tra­po­sar-lo amb un antagònic, l'incrèdul, que acaba sent (per obra i gràcia de l'escrip­tura de De Filippo) el defen­sor de les grans il·lusi­ons. Si Bosch treu brou de cada rèplica engi­nyosa i que fa drin­gar, Ramon Madaula sap mos­trar un diver­tit (i tràgic) per­so­natge: que viatja de l'anti­pa­tia a ser un dolç vell, que empa­titza amb el públic i que opta per tenir fe i con­ti­nuar cre­ient en expe­ri­ments màgics. Un altre bon tre­ball de Madaula. Les solu­ci­ons escèniques són vis­to­ses, àgils, cosa que demos­tra el saber de Lluís Pas­qual de fer màgia amb (apa­rent­ment) només un fons d'escena i unes gra­des automàtiques. El De Filippo que tras­pua té aire, sí, de Piran­de­llo, gene­rant per­so­nat­ges que poden ser fruit de la ima­gi­nació o fan­ta­sies que fan que els per­so­nat­ges siguin fum, una con­venció dramàtica, per al dis­sor­tat Calo­gero Di Spelta. Hi ha una certa amar­gor a través d'aquest engany que retorna al juga­ner De Filippo de L'art de la comèdia (TNC, 2015).

El pro­blema d'A tea­tro con Edu­ardo és de ritme. Aques­tes dues comèdies no ama­guen gai­res girs i el públic intu­eix totes les desgràcies. No hi ha la sor­presa de la trama. Pot­ser la volun­tat d'equi­li­brar la presència dels altres actors al repar­ti­ment(tots saben jugar molt bé els dife­rents rols, del més estri­pat al més esti­rat) fa que s'enca­lli la velo­ci­tat. L'entre­te­ni­ment, i que mai enso­peix, sí que perd el tremp i desem­boca en un final que no relliga amb la peça ini­cial, i segu­ra­ment ho neces­si­ta­ria per dei­xar el públic asto­rat d'aquell joc de mans. La pres­ti­di­gi­tació és de pri­mer nivell; però hi falta aquell joc d'esca­pisme que hau­ria de dei­xar el públic com si li hagues­sin robat la car­tera, però es queda absort amb un final que no retorna. Que li falta la piru­eta magis­tral.