Cavalls morts

No el coneixeu? No? Cap problema. Us presento. Ferran Pontón, autor de Dadnos precipicios. Poemas y canciones, que publica la sempre excitant editorial d'Alfred Crespo i May González, 66 rpm Edicions. Pontón ha fet coses importants, molt més importants que ser el guitarra i compositor d'una de les bandes més talentoses de l'actualitat: Egon Soda. Però avui, per mi, passió de fan, Pontón és el guitarra i lletrista d'Egon Soda. Aquest barceloní de 39 anys és també llibreter d'El Celler de Llibres (a Sant Cugat) i editor de l'assaig, entusiasta i independent (es pot ser una cosa sense ser l'altre?) Pasado y presente. Amb pròleg de Santi Balmes (Love of Lesbian), un altre paio que juga bé a tot, i que ja valdria per comprar-te el llibre.

Pontón ens serveix el llibre que recull les lletres de l'últim treball de la seva banda, lletres sense suport musical (alehop!) i poemes. La sensació que et queda de la lectura del cançoner/poemari o el que sigui, que és igual, és que sense gaire soroll ens trobem en una situació d'una naturalitat talentosa amb gent com Pontón (o Balmes). Una naturalitat d'algú que llegeix/escriu el que vol, diletant, autodidacte (aquí hi ha de Whitman a Shakespeare, Dylan i Larkin), sense diferenciar alta i baixa cultura, transcendència i ironia, gols de davanter centre en la línia de porter com filigrana exquisida.

Pontón està còmode escrivint per ell, per tu, per mi, per ningú o per tothom però sempre un a un. La seva veu és directa, immediata, respira escrivint però sap que, de vegades, has de retorçar el braç a les paraules, ficar-te en laberints per poder dir allò que està ocult, que un sap però que no reconeix fins que un poeta o un cantant t'ho ensenya i, de seguida, com si res, ja et parla d'un altra cosa, com si un atac de timidesa sigui el peatge obligatori per ser poeta de veritat, lúcid. Hi ha imatges potents –“Cada cuanto apareces y vuelves a remover / el polvo pesado que me mantiene erguido / lo haces sin intención, como los huracanes / arrasan los atolones”–, solvència lírica –“Mi savia viaja al revés. / Desciende a mi infierno de barro / Soy roble inverso / Ermitaño”–, fraseig, musicalitat, conya i ironia definitiva. I tot des de la naturalitat de ser un home que parla en veu baixa però clara de coses que són importants per mantenir tant el seu seny com el seu punt de fuga. El sentit estrany de ser un i un altre, com a persona creativa que se sent un aliè a la guerra i a la pau: “Dadnos columnas, críticas / dobles páginas a color. / Suplid por favor, / lo que yo no he sabido darle a mi prole / Un sentido / Una necesidad / Un deseo / Un futuro.”