Abans dels panellets, exposicions

En totes les fes­tes, allò que no és tra­dició, és plagi, tal com deia, muta­tis mutan­dis, Eugeni d'Ors, així que per Sant Narcís toca seguir unes nor­mes de rigor: por­tar la cana­lla a Fires, tacar-se la camisa amb un núvol de sucre, men­jar els pane­llets, ficar-se coto­net san­ti­fi­cat a les ore­lles, tor­tu­rar la cir­cu­lació del cen­tre i la roda­lia, anar a fer com­pa­nyia als morts. Aquesta seria, diguem-ne, la part del plagi: sem­pre hi ha algú que ja ho ha fet abans i pre­su­mi­ble­ment molt millor. La tra­dició, en canvi, dins la seva seqüència inva­ri­a­ble, tolera encara una certa impro­vi­sació, una lleu nota de fan­ta­sia que dóna una mica de color a repe­tició. Alguns, dràstics de mena, opten per unes vacan­ces extem­porànies i fugen lluny de la ciu­tat, tot i que els més aus­ters en fan prou de tan­car-se a casa i espe­rar amb paciència que passi el ven­da­val. El més cor­rent, però, és pren­dre's lliu­re­ment les exigències de la tra­dició i apro­fi­tar la rutinària i exte­nu­ant pas­se­jada que esta­bleix el ritual firaire per entrar a alguna sala d'expo­si­ci­ons.

Fa uns quants anys, aquesta vari­ant s'havia cul­ti­vat tant, que ja era més plagi que tra­dició. Era l'època de les enyo­ra­des revi­si­ons de les arts del nou­cen­tisme que pro­po­sa­ven cada any per Fires les Sales Muni­ci­pals. Eren petits tre­balls de rebos­te­ria deli­cada, amb el seu pul­cre i blanquíssim catàleg inclòs, a través dels quals es va poder apro­fun­dir en el conei­xe­ment de Fidel Agui­lar, Mela Mut­ter, Enric Casa­no­vas, Ricard Guinó, la fàbrica Marcó o els ger­mans Fargnoli. El cicle, però, enri­gi­dit per la redundància del for­mat i l'exqui­si­desa sump­tu­osa, eli­tista i bur­gesa que aca­bava exha­lant el període esco­llit, va aca­bar esgo­tant-se sense haver-se atre­vit a fer el pas que li hau­ria estat natu­ral i neces­sari: endin­sar-se per fi, i amb sem­blant caràcter rigorós i sis­temàtic, a la tan des­co­ne­guda i activíssima acti­vi­tat dels artis­tes repu­bli­cans. El relleu l'han aca­bat pre­nent, tot i que de manera menys regu­lar, altres ins­ti­tu­ci­ons, prin­ci­pal­ment el Museu d'Història i el Museu d'Art. És veri­tat que hi ha sor­tit gua­nyant la vari­e­tat de l'oferta, en espe­cial des de l'estrena del Bòlit, però s'ha per­dut l'ocasió de donar a les expo­si­ci­ons de Fires una enti­tat pròpia, dis­tin­tiva, atenta a la història de l'art local, encara tan sobi­ra­na­ment igno­rat i des­co­ne­gut, jus­ta­ment a l'època que la ciu­tat està més dis­po­sada que mai (i ja és dir) a con­tem­plar-se a si mateixa. No està tot per­dut, almenys des que el Museu d'Història de la Ciu­tat ha assu­mit el relleu de les anti­gues Sales Muni­ci­pals i pro­posa, per exem­ple, per aquest any, la revisió de l'obra i la figura de l'arqui­tecte, pri­mer repu­blicà i després afecte al règim, Josep Claret. Fora d'aquesta mos­tra, que no s'inau­gura fins dijous al mig­dia, la resta de l'oferta expo­si­tiva se la repar­tei­xen el Museu d'Art, amb una selecció de pin­tu­res i dibui­xos de l'artista armeni Mika­e­lian; la Fon­tana d'Or, amb la retros­pec­tiva del cubà Wifredo Lam i la recu­pe­ració del sim­bo­lista Joan Brull (amb espe­cial atenció als vin­cles que va esta­blir amb Girona); la Gale­ria Pre­senta, que ha fet lloc a l'obra més recent del sem­pre interes­sant i ben nos­trat Quim Coro­mi­nas, i el Bòlit, amb la reflexió sobre el món del fut­bol des de la pers­pec­tiva de l'art con­tem­po­rani.