Oligopolis
Un mercat qualsevol existeix en règim de monopoli, d’oligopoli o de lliure competència. Els monopolis es donen quan una sola empresa controla aquell mercat. La llei Sherman americana del 1890 va ser la primera a condemnar-los. Això no vol dir que hagin desaparegut. Fa pocs dies Google va rebre una sanció de 4.340 milions d’euros pel monopoli dels seus servidors: al Regne Unit era del 80%. La sanció és enorme, perquè el benefici també ho devia ser. L’oligopoli es dona quan unes quantes empreses del mateix sector es fan la competència a mitges, perquè es posen d’acord per mantenir els preus al mateix nivell, es reparteixen el territori, es comprometen a no fer-se la guitza, etc. No hi cap legislació contra ells, que jo sàpiga. I el lliure comerç s’autodefineix: un mercat en el qual les empreses del mateix sector competeixen lliurement, cadascuna pel seu compte.
Aquestes situacions no es donen en tots els productes. La casa Borges, de Reus, especialista en fruita seca, es proposa produir festucs –vulgarment dits pistatxos– a l’engròs. La paraula festuc arribà a Catalunya amb els almogàvers que venien de Grècia, d’on procedien. La paraula pistatxo ve de l’italià pistacchio. Difícilment hi haurà monopolis o oligopolis amb els festucs. Una altra cosa és la fruita seca, en general.
Els oligopolis no es creen perquè si. Un dels principis del capitalisme és buscar el benefici màxim del capital i és evident que aquest no es pot donar en un mercat de lliure competència, ja que aquesta imposa retallar preus o donar condicions més satisfactòries per imposar-se als altres competidors i, si ho fan, fugen del benefici màxim. Per aquest fet les grans empreses, en les quals el mercat és el món, tendeixen a la creació d’oligopolis per aconseguir més beneficis. Ho fan de manera que les autoritats no se n’adonin: es reparteixen el mercat del món o d’un país, en el sentit que, si hi és un dels membres de l’oligopoli els altres es mantenen al marge d’aquell territori. També busquen sistemes per no ser detectats per les organitzacions estatals responsables d’imposar un règim de lliure comerç i de competitivitat entre les empreses, com ara crear una societat controlada, però diferenciada, amb altres socis que no tenen poder. Abunden els sistemes per eludir el control de l’Estat, ja que les empreses tenen molta imaginació per a aquestes coses.
Els oligopolis es fan i creixen amb la compra de societats d’un altre país. És el que passa a Catalunya amb multinacionals que adquireixen empreses catalanes, com ara la italiana Amplifon, que aquesta setmana passada ha comprat la catalana Gaes, que facturava 210 milions d’euros anuals. Hi ha sectors més propicis que d’altres per a l’aparició d’oligopolis: el dels automòbils o el dels productes farmacèutics, per exemple. La seva creació va precedida per una competència ferotge, que s’acaba quan un d’ells es menja l’altre o quan el més feble abandona els productes més conflictius. És el que fan ara Movistar, Jazztel, Orange o Vodafone, de telefonia.
Per als catalans, i per a l’economia general, l’aparició d’oligopolis no és bona, perquè atempta contra la llibertat del mercat i encareix els productes. S’imposaria una nova llei Sherman dedicada a ells. Però els estats actuals tenen poca força o, si volen, les grans empreses en tenen més que ells.
